Escletxes

“Surt del metro, baixa de l’autobús..., la superfície de la ciutat és una closca dura; sembla que damunt la pell tingui una durícia i, a estones, una ferida purulenta. Els camins es perden per cantonades que trenquen els carrers en doblecs dolorosos. Ell la seguia pel seu barri, pel que sabia que era el seu barri, pel que havia de ser el seu barri, i no hi havia manera de trobar-la. Va pensar que potser era fora. Va pensar que potser s’havia mort —era el que més va pensar. Va pensar que tenia mala sort. Va pensar que perdre-la havia estat la rucada més grossa de la seva vida. Va acabar coneixent tots els carrers i totes les places. Tots els parcs, els bancs, les cafeteries... Va acabar segur que la ciutat, gelosa, l’havia engolida. De vegades, obsedit fins vés a saber on, s’imaginava que la ciutat eren dues ciutats, una del dret i l’altra del revés, oposades per la base. I que hi havia escletxes entre les dues ciutats oposades i que de vegades... I jo què sé més... Ja sé que és una bestiesa... Però és el que ell pensava, llavors.”

De tan senzill, no us agradarà...

Anava cap a la feina i m'ha vingut, de sobte, un vers a la memòria: «Cansat de tants de versos que no fan companyia...» Trobo que és un dels grans poemes d'Espriu, i, és clar, tres dies abans de Sant Jordi...

De tan senzill, no t’agradarà

Cansat de tants de versos que no fan companyia
—els admirables versos de savis excel·lents—,
i de mirar com passa l’emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l’excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d’artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l’última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.

Salvador Espriu, El caminant i el mur

Munduari begiratzeko modu bat...

Malgrat el que diuen els editorials i els articulistes d’El Pais, “el suyo”, el PNB no ha perdut; ha fracassat, però no ha perdut. Ai, les paraules!

Després d’uns quants dies amb l’ordinador a can Pistraus...

...remeno llibres a ca la Laie i un nom em crida l’atenció a la secció de poesia. El nom: Lara López... Busco en l’arxiu mental... Ah!, la locutora de Radio 3? Sí, ho reconec, a més de llegir El Pais des de fa gairebé vint-i-cinc anys, i Le Monde -i Le Monde-, també escolto, quan puc, Radio 3, de Radio Nacional de España, i també des de fa qui sap els anys, i així em deixo colonitzar culturalment tan feliç i tan a gust...

Bé: Lara López. Agafo el llibre. Es titula Óxido. Veig que és de l’editorial Xordica, una petita editorial aragonesa, amb un catàleg discret però important: Petisme, Grasa, Labordeta, han traduït Jesús Moncada..., i ara publiquen Lara López. Això promet. M’enduc el llibre. Preu: 7 dels antics euros.

Óxido explica el final d’una història d’amor. I les històries d’amor quan s’acaben deixen una pila de fotografies, una col·lecció de records, una sèrie de perquès, una dona, o un home, i llocs, fragments de converses, paraules, noms que no vols dir, ciutats, i rovell, rovell pertot.

Amb tot plegat Lara López ha fet una obra breu però molt interessant. Sempre he cregut que els bons llibres, les bones cançons, les bones pel·lícules són aquells en què els autors o les autores han sabut administrar els silencis. I Lara López maneja els silencis amb una mestria impressionant. L’obra, diríem, va de silencis. I, de silencis, n’hi ha. I tots allà on toca. Penso que faríeu bé de conèixer..., de deixar-vos empolsinar pel rovell d’aquest llibre. Us en copio un fragment: “Cierro el balcón. La casa se ha quedado helada. Lo malo, supongo, es que muchas veces me he pillado llorando.” I mentrestant, podríeu escoltar, per exemple, la música de In the Mood for Love.

Formosa, Vinyoli i la mort de les paraules o la mort de les paraules i Vinyoli i Formosa...

Torno de la muntanya, de fer l’última trobada amb la neu de l’any. I en torno decebut. Com que un cop al refugi s’ha desfermat la barrufada –borrufada, segons els diccionaris–, renunciem a les expedicions que havíem programat, sobretot pensant en la canalla, i ens tanquem, pràcticament, a la cafeteria del refugi, amb alguna petita, mínima, escapada.

Estar-se tancats al refugi vol dir: hores i hores de conversa amb els amics al voltant d’un dòmino o un mapa de l’Alpina; un retrobament amb algun antic amic, envellit, carregat de nens també, que fa la ruta dels albergs de la Genialitat; vol dir conèixer gent nova, potser amics d’algun amic o coneguts d’algun conegut; sentir, volent o sense voler, les converses d’altres taules; caçar al vol, una aquí i una allà, paraules i expressions, i, en definitiva, entre tanta i tanta elaboració de textos orals –bàsicament en les llengües oficials del país, però a poc a poc amb més presència de l’anglès, sobretot, i l’alemany, vet aquí–, assistir a la mort de més i més i més i més paraules en la llengua que parlo i miro d’escriure.

Aquest cap de setmana constato la mort per inarticulació crònica de les paraules “tapaboques” i “granota d’esquiar”, paraules que per a mi eren habituals, i no sóc cap vell, i que han desaparegut completament del català que ara es balbuceja, substituïdes per..., bé, ja us imagineu substituïdes per què. També obro una història clínica per al verb “llogar”, tot i que és una malaltia que només afecta el verb, de moment, i no pas el substantiu, i només afecta el material d’esquí: les raquetes, els esquís i les botes s’"alquilen" es diu, ara i adés, al refugi, i la cosa, esclar, s’escampa; els pisos, però –“I com estan, els pisos!”–, encara són de lloguer, però els apartaments, almenys els apartaments dels “Alpes”, sí, els “Alpes”!, no, que s’"alquilen" també. Els “bressols” i “bolquers” no s’han "alquilat" mai, però són paraules que s’hauran d’apuntar aviat a la llista de decessos lèxics: carn per als historiadors de la llengua. Bé, també hi ha el costat positiu: han aguantat fins al segle XXI...

Entre tantes paraules mortes i malaltes, però, la paraula, la paraula escrita, la paraula meditada, revisada, rellegida, matisada..., la paraula del poeta, dels poetes. M’he emportat, per si tenia –il·lús– temps de llegir, l’últim lliurament dels diaris de Feliu Formosa, que són una delícia, tot i que prefereixo El present vulnerable; una cosa anglesa horrible de lladres i serenos –fia-te’n, dels amics!–, i un parell de llibres més que ni tan sols he pogut començat.

Feliu Formosa és un dels pocs intel·lectuals intel·ligents d’aquest país de mestretites. Dels seus diaris m’ha sorprès una nota breu que fa de Joan Vinyoli. Per mi Vinyoli és el poeta de:

“Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa més i més ampla
la solitud al meu entorn.
Hi ha una font viva que no para
mai de rajar: l’escolto
de nit al cor de cada cosa.”


I diu Formosa de Vinyoli, i suposo que és veritat: “No dormia, començava a beure a mig matí i a mitja tarda ja no s’aguantava dret...” I penso que una cosa –beure fins a perdre el sentit– no treu l’altra –escriure així–, i, segurament, una cosa porta a l’altra... Però, res..., és una reflexió de “tarda de refugi”, podríem dir...

De caragirats...

Avui el poca-solta de dretes que té columna diària al costat de les farmàcies de guàrdia diu que «parlar espanyol és de pobres». I ho diu, ell, precisament, que diu que és ric, que va fracassar estrepitosament amb els seus llibres en espanyol: El libro de los imbeciles –potser autobiogràfic...– i Lucía, que no he tingut mai interès a llegir. Aquests caragirats...

El veí de dalt

Em sembla que encara no havia parlat mai del veí de dalt. El veí de dalt és un savi que sap més per vell que per savi. De vegades coincidim a l’ascensor, o al vestíbul, quan busquem, entre les piles de propaganda de les immobiliàries del barri, de viatges promocionals i d’ofertes de la setmana dels supersupermercats, les factures –jo– i l’ingrés de la pensió –ell. El meu veí de dalt va sempre amb barret, saluda amb un “déu vos guard” i s’acomiada amb un “passi-ho bé”, diu “entesos” i “caram”, parla de vós als desconeguts, i és una mica busca-raons.

Avui ens hem trobat al quiosc. Ell ha pagat l’euro del seu diari, des de fa trenta anys el mateix, i jo, del meu, un altre, que és, des de fa, si no trenta, vint-i-cinc anys, el mateix també.

M’ha dit: “La diferència entre un poca-solta de dretes i un poca-solta d’esquerres és que el poca-solta de dretes no passa d’escriure els seus articles en la pàgina 60, en la secció dels serveis, al costat de les farmàcies de guàrdia, del diari menys llegit i més subvencionat del país...”; ha fet una barretada, i ha enfilat, diria, el camí del casal d’avis, a sembrar la zitzània.

Trencat

L’altre dia en Jaume Subirana parlava dels "altres" poetes. Jo avui us parlo també d’una altra poeta, o poetessa, o poetassa: Souad Massi. De Souad Massi, en tinc un únic disc, l’únic que he trobat per aquí, que es diu Deb, que vol dir “trencat”.

La cançó que dóna nom al disc, la versió francesa, diu:

Si j’étais un oiseau je volerais haut dans les cieux
Si j’étais un petit oiseau ou un pigeon

Je traverserais des montagnes et des rivières
Peut-être à ce moment là, je parviendrais à oublier
Mes peines
Mon coeur a fondu
Mon coeur, le mien

Si j’étais une vague errante de mers en mers
Si j’étais un poisson je n’arrêterais pas de voyager

Je traverserais des montagnes et des rivières
Peut-être à ce moment là, je parviendrais à oublier
Mes peines
Mon coeur a fondu
Mon coeur, le mien

Si j’étais une feuille errante d’un endroit à un autre
Je me laisserais emporter par le vent avant
L’automne, je quitterais ce jardin

Je traverserais des montagnes et des rivières
Peut-être à ce moment là, je parviendrais à oublier
Mes peines
Mon coeur a fondu
Mon coeur, le mien


I no em canso d'escoltar-la.