El veí de dalt

Em sembla que encara no havia parlat mai del veí de dalt. El veí de dalt és un savi que sap més per vell que per savi. De vegades coincidim a l’ascensor, o al vestíbul, quan busquem, entre les piles de propaganda de les immobiliàries del barri, de viatges promocionals i d’ofertes de la setmana dels supersupermercats, les factures –jo– i l’ingrés de la pensió –ell. El meu veí de dalt va sempre amb barret, saluda amb un “déu vos guard” i s’acomiada amb un “passi-ho bé”, diu “entesos” i “caram”, parla de vós als desconeguts, i és una mica busca-raons.

Avui ens hem trobat al quiosc. Ell ha pagat l’euro del seu diari, des de fa trenta anys el mateix, i jo, del meu, un altre, que és, des de fa, si no trenta, vint-i-cinc anys, el mateix també.

M’ha dit: “La diferència entre un poca-solta de dretes i un poca-solta d’esquerres és que el poca-solta de dretes no passa d’escriure els seus articles en la pàgina 60, en la secció dels serveis, al costat de les farmàcies de guàrdia, del diari menys llegit i més subvencionat del país...”; ha fet una barretada, i ha enfilat, diria, el camí del casal d’avis, a sembrar la zitzània.