Escletxes

“Surt del metro, baixa de l’autobús..., la superfície de la ciutat és una closca dura; sembla que damunt la pell tingui una durícia i, a estones, una ferida purulenta. Els camins es perden per cantonades que trenquen els carrers en doblecs dolorosos. Ell la seguia pel seu barri, pel que sabia que era el seu barri, pel que havia de ser el seu barri, i no hi havia manera de trobar-la. Va pensar que potser era fora. Va pensar que potser s’havia mort —era el que més va pensar. Va pensar que tenia mala sort. Va pensar que perdre-la havia estat la rucada més grossa de la seva vida. Va acabar coneixent tots els carrers i totes les places. Tots els parcs, els bancs, les cafeteries... Va acabar segur que la ciutat, gelosa, l’havia engolida. De vegades, obsedit fins vés a saber on, s’imaginava que la ciutat eren dues ciutats, una del dret i l’altra del revés, oposades per la base. I que hi havia escletxes entre les dues ciutats oposades i que de vegades... I jo què sé més... Ja sé que és una bestiesa... Però és el que ell pensava, llavors.”

1 comentari:

  1. Això de les escletxes té la seva part positiva. Qui no ha volgut trobar-se alguna vegada una escletxa per esmunyir-se i desaparéixer? El fomut és que aquestes mai hi són i segueixes allà aguantant.

    ResponSuprimeix

Digues, digues...