Michon

En època de misèria narrativa, de comèdia mediàtica, m'estimo més perdre el temps absurdament, amb un llibre...

"Quel rapport avec le tableau? Ceci, d'abord : ces " partis ", Monsieur, ce que j'ai appelé partis, dans cette période de crescendo théâtral, de surenchère maximaliste où chacun n'élevait la voix que pour se distinguer de la voix de l'autre, la recouvrir et pour finir la jeter dans la panière avec la tête qui l'énonçait, les partis n'étaient plus que des rôles. Il ne s'agissait plus d'opinions, mais de théâtre ; cela arrive souvent dans la politique ; et cela arrive toujours, dans la peinture, quand elle représente la politique sous la forme très simple d'hommes : car les opinions, cela ne se peint pas; les rôles, si."

Pierre Michon, Les Onze.

Amazona


Hi havia una amazona...

I Toulouse-Lautrec la va pintar:



I també Marc Chagall:



I l'escriptora Rachel Field en va fer un poema:

Equestrienne

See, they are clearing the sawdust course
For the girl in pink on the milk-white horse.
Her spangles twinkle; his pale flanks shine,
Every hair of his tail is fine
And bright as a comet’s; his mane blows free,
And she points a toe and bends a knee,
And while his hoofbeats fall like rain
Over and over and over again.
And nothing that moves on land or sea
Will seem so beautiful to me
As the girl in pink on the milk-white horse
Cantering over the sawdust course.

I Natalie Merchant —ai, aquesta dona...— hi va posar música:




I en Jaume —amb qui comparteixo unes quantes passions confessables— em va animar a traduir-lo.

I, ves, m'ha quedat així:

Amazona

Mireu, netegen la pista de serradures
per a la noia de rosa sobre el cavall blanc com la llet.
Els seus lluentons centellegen. Els flancs pàl·lids del cavall brillen,
cada pèl de la cua és fi
i brillant com un estel, la crinera voleia lliure,
i ella assenyala un dit del peu i vincla un genoll,
mentre els cascos cauen com la pluja
una vegada i una altra i encara una altra.
I res del que es mou a la terra o al mar
em sembla tan bonic
com la noia de rosa sobre el cavall blanc com la llet
que galopa a la pista de serradures.

Joan Solà

Jo vaig conèixer Joan Solà. Per casualitat. I per obligació.

Jo era dels imbècils que creien —que creuen— que a la universitat es pot aprendre literatura, però com que m’havia matriculat de filologia catalana, a més, si volia sortir-ne amb un títol, havia d’aprovar unes horribles assignatures de llengua —fonologia, història de la llengua, dialectologia...— que eren obligatòries.

Sintaxi catalana I era, ai, obligatòria. Diria que era una assignatura de tercer. Tenia fama de ser un os. I més si et tocava “el Solà”. I a mi em va tocar “el Solà”, esclar. Devia ser l'any 1995, o el 1996. Ho sé perquè el llibre de text del curs era la primera edició de Sintaxi normativa: Estat de la qüestió, que acabava d’aparèixer, que és l’edició que tinc a casa, profusament subratllada i anotada, un llibre que vaig haver d’estudiar de valent per passar l’assignatura... amb un miserable aprovat.

Jo, que era "de literatura", vaig patir molt a les classes de sintaxi catalana I, però també hi vaig riure molt. No en vaig aprendre gaire, de sintaxi, a les classes de Joan Solà, ni a l’aula de la Central ni en el seu despatx atapeït de llibres i papers, la justa per aprovar i anar fent, però hi vaig aprendre molta llengua: hi vaig aprendre la llengua que jo ja sabia però que ignorava que sabés.

I hi vaig aprendre, perquè Joan Solà m’ho va ensenyar, que la gramàtica no és una revelació, sinó una eina; que hi ha llengua fora dels diccionaris i les gramàtiques, i que la llengua és viva, i que canvia:

“El solecisme, com el barbarisme, és una noció relativa i mòbil: allò que ahir xocava als nostres pares, avui potser és l’única realitat considerada normal; i, per la mateixa raó, allò que a mi em fa posar nerviós és l’únic ús habitual de la generació que em segueix o del periodista del diari que m’arriba cada matí. La construcció “¿com ensenyar català als adults?” a mi sempre m’ha sonat com un solecisme: però resulta que és el títol d’una publicació inventat pels col·legues de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. No fa sinó mesos, em revoltava de sentir a cada moment la construcció “L’equip tal guanya de set punts”: avui ja no hi veig res de nefast, o en tot cas, se’m fa més difícil d’emetre un judici clar sobre el sentiment que em provoca i la solució que hi proposaria. Crec que els exemples són prou paradigmàtics perquè puguem afirmar que la gran qüestió, doncs, és saber en què ens basem, d’on partim, per afirmar que tal o tal construcció és o podria ser forastera.”




Gràcies, Solà.

Un poema


Zure aurpegia

zure aurpegia
ez da orri zuria
begiak baititu

zure begiak
ez dira hiztegi
ez baitira berbekin solasten

zure bazterrak
zuhaitzez zuhaitz
dira baso

euri-usain diogu
ozono-usain denean

askatasunaren alde:
debekua

begiak baititu
belarria da horma

limoi zukuari esker
da gozoa marrubia

errespetu diogu
harresi esateko

distantzia diogu
beldurra esateko

Hedoi Etxarte

[Una traducció: La teva cara / no és una pàgina en blanc / perquè té ulls // els teus ulls / no són diccionaris / perquè no parlen amb paraules // els teus racons / d’arbre en arbre / són bosc // olor de pluja diem / però és olor d’ozó // a favor de la llibertat: / la prohibició // com que té ulls / l’orella és gel // gràcies al suc de llimona / la maduixa és dolça // diem respecte / per dir mur // diem distància / per dir por]

La llibertat i la llibertat

Després de sopar llegeixo amb calma el pregó de la Mercè que aquest any l'ajuntament de Barcelona ha encarregat a Joan Margarit, a un poeta, al Poeta. Sí, el Poeta, amb majúscules, perquè en aquest país tendim a l’antonomàsia: tenim l’Escriptor —i l’Escriptoret i l’Escriptoreta—, el Crític —i Comissari—, l'Editor i l'Editorial, i l’Etern Candidat a Premi Nobel de Literatura —per cert, diu que diuen que el d’aquest any pot ser per a un barceloní; per a l’Escritor potser?—; també el Mestre, la Norma i el Diccionari, i el Diari, l’Equip, el Temple, el Partit —bé, la Coalició—, ep, i fins i tot el Cantant.

M’ha agradat trobar-hi “La llibertat”, en el pregó, que és un dels meus poemes preferits de Joan Margarit. La versió que llegeixo, però, no és ben bé la “meva” versió de “La llibertat”. El text que l'ajuntament ha distribuït, editat per l'Institut de Cultura de Barcelona —ep!, i corregit per xxx!—, a la pàgina 20, diu:

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

La “meva” versió de “La llibertat” és la del llibre Aiguaforts, de l'any 1995, i és una mica diferent.

Per exemple, els versos 6, 7 i 8 de la versió del 2010 són només dos, el 6 i el 7, en la versió de 1995, i diuen:
"Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions."
I els versos 18 i 19 són el 17 i el 18 de 1995, que diuen:
"Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil."

El canvi més significatiu, però, és en els versos 12 i 13. Són l'11 i el 12 de 1995, que diuen, que deien, que són els que finalment Joan Margarit va dir —minut 29— en el Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona:




Sí: la llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general, i no pas els infants jugant al fossat del castell de Montjuïc. Em sembla que és un canvi significatiu.

És la llibertat: la llibertat del Poeta de revisar la seva obra, la llibertat de poder canviar un parell de versos, la llibertat de fer veure al Poeta que determinats missatges potser són inconvenients, la llibertat de demanar sisplau al Poeta que canviï uns versos, la llibertat de fer córrer la versió oficial que interessa, la llibertat de preferir parlar del castell de Montjuïc i no de la vaga general, la llibertat de fer el ridícul, la llibertat del Poeta de dir el que vulgui, la llibertat de parlar, la llibertat de fer vaga, la llibertat de votar, la llibertat de menysprear la llibertat, la llibertat d'enviar-los a fer punyetes, la llibertat de callar; la llibertat, en fi.

La polèmica política, però, no és la "petita" modificació d’aquests dos versos; la polèmica és que el Poeta també va demanar la independència. Ai, la llibertat...

Vicent Andrés Estellés

Dic les paraules
òbviament inútils;
ordene túmuls
de vella pols efímera;
consagre la desfeta.

Vicent Andrés Estellés

[Em sembla, però, que el millor homenatge seria una edició completa i crítica...]

Màrius Torres

M'afegeixo —tard, molt tard— a l’homenatge a Màrius Torres, tot i que a mi la seva poesia sempre m'ha semblat, i ja em perdonareu, una mica carrinclona: massa àngels, massa ànimes, massa majúscules, massa prosopopeia... Però les obres literàries són producte de l'època i les circumstàncies, i el cànon, ai, és el cànon.

Més que l'obra —important en el seu context, sens dubte, i que probablement he llegit poc i malament—, doncs, voldria destacar l'home que Màrius Torres devia ser, l'home que suposo que volgudament “desapareix” en el poeta, que sembla que ha de ser un ésser “superior”, l'home que hem de buscar en allò que podríem anomenar els marges de la literatura.

Per exemple, en el que va escriure en una carta a Mercè Figueras, el 29 de desembre de 1936, Joan Sales:

“Respecte al bigoti d’en Màrius jo no et sabria recomanar més que resignació cristiana. He rebut carta seva, on em diu que en matèria de matar aranyes compta amb l'il·lustre precedent de sant Jordi, patró de la Cavalleria; ell potser no sap que a mi, de cavalleria, precisament em van suspendre, però en fi l’argument és de pes. No ho és tant el que esgrimeix per defensar el seu bigoti: afigura't que l'únic que em sap dir és “que em foti”. Davant una rima tan falsa (només excusable perquè és lleidatà) renuncio a la polèmica; ja només li desitjo que el bigoti li vagi brollant llarg i desmaiat, que li caigui en dues trenes sobre el pit i que tot caminant li brandi com la cua de la vaca cega...”

Literatura constitucional...



FALLO

En atención a todo lo expuesto, el Tribunal Constitucional, por la autoridad que le confiere la Constitución de la Nación Española,

Ha decidido

Estimar parcialmente el recurso de inconstitucionalidad planteado por más de cincuenta Diputados del Grupo Parlamentario Popular contra la Ley Orgánica 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña y, en consecuencia,

Declarar que

1º Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a “Cataluña como nación” y a “la realidad nacional de Cataluña”.

2º Son inconstitucionales y, por lo tanto, nulos: la expresión “y preferente” del apartado 1 del art. 6; el apartado 4 del art. 76; el inciso “con carácter exclusivo” del apartado 1 del art. 78; el art. 97; los apartados 2, letras a), b), c), d) y e), y 3 del art. 98; los incisos “y con la participación del Consejo de Justicia de Cataluña” de los apartados 5 y 6 del art. 95; el inciso “por el Presidente o Presidenta del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, que lo preside, y” del apartado 1 del art. 99; el apartado 1 del art. 100; el inciso “o al Consejo de Justicia de Cataluña” del apartado 1 y el apartado 2 del art. 101; el inciso “como principios o mínimo común normativo en normas con rango de ley, excepto en los supuestos que se determinen de acuerdo con la Constitución y el presente Estatuto” del art. 111; el inciso “los principios, reglas y estándares mínimos que establezcan” del apartado 2 del art. 120; el inciso “los principios, reglas y estándares mínimos fijados en” del apartado 2 del art. 126; el inciso “siempre y cuando lleven a cabo un esfuerzo fiscal también similar” del apartado 3 del art. 206; y el inciso “puede incluir la capacidad legislativa para establecer y regular los tributos propios de los gobiernos locales e” del apartado 2 del art. 218.

3º No son inconstitucionales, siempre que se interpreten en los términos establecidos en el correspondiente fundamento jurídico que se indica, los siguientes preceptos: el art. 5 (FJ 10); el apartado 2 del art. 6 [FJ 14 b)]; el apartado 1 del art. 8 (FJ 12); el apartado 5 del art. 33 (FJ 21); el art. 34 (FJ 22); el apartado 1 y el primer enunciado del apartado 2 del art. 35 (FJ 24); el apartado 5 del art. 50 (FJ 23); el art. 90 (FJ 40); los apartados 3 y 4 del art. 91 (FJ 41); el apartado 2 del art. 95 (FJ 44); el art. 110 (FJ 59); el art. 112 (FJ 61); el art. 122 (FJ 69); el apartado 3 del art. 127 (FJ 73); el art. 129 (FJ 76); el art. 138 (FJ 83); el apartado 3 del art. 174 (FJ 111); el art. 180 (FJ 113); el apartado 1 del art.183 (FJ 115); el apartado 5 del art. 206 (FJ 134); los apartados 1 y 2, letras a), b) y d) del art. 210 (FJ 135); el apartado 1, letra d), del art. 222 y el apartado 1, letra i), del art. 223 (FJ 147); el apartado 1 de la disposición adicional tercera (FJ 138); y las disposiciones adicionales octava, novena y décima (FJ 137).

4º Desestimar el recurso de inconstitucionalidad en todo lo demás.

Publíquese esta Sentencia en el “Boletín Oficial del Estado”.

Dada en Madrid, a veintiocho de junio de dos mil diez.


La resta, aquí.

I aquí, l'Estatut sencer, abans de la retallada.

Jesús Moncada i l'alta literatura...

Abans em deies que t’havia agradat força l’autobiografia d’Agatha Christie. Em pots concretar una mica els teus gustos literaris?

Com la majoria de la gent, m’alimento gairebé exclusivament d’alta literatura, com, per exemple, anuncis de cotxes, subtítols de videoclips, diaris esportius, revistes del cor, impresos per a la declaració de la renda, esqueles mortuòries, factures d’electricitat, guies telefòniques, horaris d’autobusos o publicitat d’entitats bancàries que em prometen la lluna. L’última obra mestra que vaig llegir era el manual de funcionament d’un ordinador. L’havia traduït (d’una versió hongaresa del japonès) un italo-guineà, que havia après el català durant una escala tècnica d’un parell d’hores a Islàndia tot prenent cafè amb un canadenc que havia estat tres dies a Barcelona en una convenció de pelleters: una meravella… De tant en tant, però –només a tall de distracció, que consti, i sempre d’amagot perquè no vull donar mal exemple–, fullejo literatura barata: coses lleugeres, intranscendents, gairebé frívoles (Homer, Rabelais, Montaigne, Balzac, Villalonga, Calders, Kazandzakis, Baroja, Valle-Inclán, Carpentier, Txèkhov, Shakespeare, Maria Barbal, Pratolini, Sergi Pàmies, Tomasi de Lampedusa, Quim Monzó, Josep Pla, Flaubert, Pep Albanell, Mercè Rodoreda, Mikhail Xólokhov, Carlo Levi…). Et confesso que els he llegit més d’una vegada; alguns, fins i tot moltes vegades. I això que sempre juro que no reincidiré, però sóc feble, ho reconec. No faig prou bondat, tanmateix –què hi farem?–, tots tenim defectes… Ara bé, et prego que no ho publiquis a l’entrevista. Quina vergonya! ¿Què diria la gent si s’assabentés que llegeixo aquesta mena d’autors i que, a sobre, m’agraden?


De BIOSCA, Mercè i CORNADÓ, M. Pau, “Jesús Moncada: el riu de la memòria”, a Escriptors d’avui. Perfils literaris, 1a sèrie, Lleida:Ajuntament de Lleida, 1992, pàg. 45 -51.
Via Espais literaris de Jesús Moncada.


[La meva contribució a la iniciativa del blog Saragatona.]

Epigrama



Epigrama

Construccions del capital, ruscos d'abelles africanes, mel per a poques. Era allà que ell havia acceptat de servir. Però en un túnel fosc va desplegar les ales i es va envolar quan ningú no el mirava. Havia de tornar a començar.

Tomas Tranströmer

Finestres...


Llegeixo High windows, de Philip Larkin, en la versió del poeta i traductor Marcel Riera que ha publicat Labreu. Com explica Marcel Riera al pròleg, jo també coneixia poc i malament l'obra de Larkin. Gràcies a Finestrals, però, frueixo de versos com:

I a l'instant, més que paraules m'afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l'aire blau i fondo, que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.

[Actualització: En Jesús -gràcies!-, de Perure Alfonso, m'ha fet saber que Josep Porcar en va fer un post i un videopoema, que recomano.]


M'ha agradat de trobar en Finestrals una imatge que ja havia trobat en l'obra de Ramon Farrés, a Trenta-set poemes en forma de finestra, i que m'havia fascinat especialment en un poema, d'un poemari posterior, El present constant, que ja vaig citar aquí:

No hi ha ningú darrere els mots:
finestra, espai, música, jo.
Dir el que no veig, l’estela
de mi mateix, silenci.
Darrere els mots no hi ha ni déu.

Una imatge que Ramon Farrés explica en un text del 2001 i que publica en Els marges, número 85, de la primavera de 2008:

"Però els poemes, com les finestres, no tan sols permeten mirar en dues direccions: de dintre cap a fora i de fora cap a dintre, sinó que a més reflecteixen la imatge de qui mira: com quan mirem per la finestreta del tren i, sobreposat al paisatge exterior, veiem el nostre propi rostre reflectit al vidre, de la mateixa manera el poeta queda reflectit a la superfície del poema que presenta una determinada visió del món, i, si el poema reïx, també el lector s'hi podrà reconèixer en contemplar el paisatge que li ofereix el poeta."

De cop i volta al meu voltant tot són finestres obertes. O abismes.

En una recomanació del Llibreter, que m'apunto.

En un text que no coneixia, i gràcies a Enric Blanes: "La mirada des de la finestra".

O en un poema de Kepa Murua:
El secreto

A tientas abrió la ventana
y se puso a mirar
el tejado rojo y el cielo azul.

En la penumbra
a pensar en voz baja
sobre su secreto.

Ventanas son el miedo
lo que se escribe
sentirse bien cada día.

Ventanas son los sueños,
el deseo sin tiempo
insolente como el conocimiento.

I fins i tot en un poema de Lluís Calvo, "Miralls", perquè els miralls també són finestres:

"No diguis qui ets:
simula que hi ha un rostre al vidre.
I mira, amb nitidesa, el món. Calfreds."

Em sembla que l'essencial una imatge, un concepte, la feliç combinació d'unes quantes paraules és a l'abast de molt pocs, d'aquells que saben mirar i veure, d'aquells que saben que el més important és el que hi ha entre dintre i fora, el que hi ha enmig, el que no és enlloc i és a tot arreu, allò que s'ha de saber veure. Com Larkin, com Farrés, com Pavese, com Ferrater, com Murua, com Calvo, com altres...

Alço la mirada. Miro per la finestra. Em pregunto qui és l'home que em mira que hi ha entre les Agudes i jo: finestres...

Poema

La T., de quatre anys, filla única per una estona: —Pare, què llegeixes?
El pare: —Un poema...
—I què és un poema?
—Mira, un poema és com una..., com un... Vols que te'n llegeixi un?
—Sí...
El pare llegeix tan bé com pot, vocalitzant, etcètera, una benaurança de Miquel Àngel Riera. La T. l'escolta amb atenció.
—Ara ho entenc, un poema és un conte que no s'entén...

Pedres


Gràcies a la paciència i a la generositat de l'Eneko, de Bidehuts, m'arriba a casa un paquet postal. Hi ha dos discos: Irla izan, l'últim d'Anari —n'he parlat unes quantes vegades—, i Bat (1), el primer de Mursego, que és un projecte de la violoncel·lista Maite Arroitajauregi.

Començo pel disc d'Anari, i de seguida em quedo enganxat a la cançó Harriak, Pedres.









La lletra de la cançó d'Anari diu:

HARRIAK

Nik besoa eskaini
zuk eskua hartu.
Hala ere, beldurrik ez didazula diozu.
Zeru beltzetik elur zuria ari du,
bakoitzak murrua bere erara egiten du.
Harri pila bat dut zain ohean
utzidazu gaur gordetzen zurean.
Badira gau ilunean baino
ikusten ez diren hainbat gauza.
Beldurrak eta arrainak
hil arte hazi eta hazi eta hazi.
Behin zubi oso bat jan nuen
lehenengo harritik azkenera
hainbeste nahi nuenera
ez joateko.

arrain bat oparituko dizut nola hazten den ulertzeko zenbat ur behar duen arnasteko, zenbat ur bitzitzeko, harri pila bat dugu metatua begien atzeko aldean: zubiak, murruak, bideak, etxeak, harriak finean, gorputzak, galderak, begiak, hitzak, giltzak eta oheak, Diogenesen sindrome emozional batek jota bezala, amets zaharrak ereiten ditugu gorputz berri eta emankorretan, nor garen ahaztu arte opaltzen besteen hankarteetan, besarka nazazu gogor iztarrekin hegan ez ateratzeko, zure barruraino sartu nahi dut benetan nor zaren ikusteko, beldur bat oparituko dizut nola hazten den ulertzeko, zenbat zu behar duen arnasteko, zenbat ni bizitzeko

Que en una traducció benintencionada vol dir:

PEDRES

Et dono el braç,
m’agafes tan sols la mà.
I tot i així dius que no et faig por.
Cau neu blanca d'un cel negre;
cadascú es fa el mur a mida.
M’esperen una pila de pedres sota el llit;
deixa que aquesta nit m’arreceri en el teu.
Hi ha coses que només es veuen clares
en la fosca més fosca de la nit;
els peixos i les pors
fins que no moren no deixen de créixer i créixer i créixer.
Un dia em vaig menjar un pont,
pedra a pedra,
per no haver d'anar allà on tenia tantes ganes d'anar.

et regalo un peix perquè entenguis com creix, quanta aigua necessita per viure, quanta per respirar. Amunteguem pedres i més pedres darrere els ulls: murs, camins, cases, ponts..., al cap i a la fi, pedres. Amunteguem cossos, ulls, preguntes, claus i llits, com si patíssim una síndrome de Diògenes emocional. Encara sort que sembrem somnis vells en cossos nous, entre les cames dels quals ens donem fins que oblidem qui som. Abraça'm ben fort amb les cuixes, no vull volar. Et regalo una por perquè entenguis com creix, quants tus necessita per respirar, quants jos per continuar vivint.

No sé per quina raó —o sí— les pedres tenen una presència tan important en la poesia basca, en la poesia basca que jo conec; per exemple, el llibre Harri eta herri, de Gabriel Aresti, o el poema Harriak eta herriak, de Joseba Sarrionandia.

Després em poso el disc de Mursego. Comença amb un esplèndid Bal des sorcières.








Promet...

[Per cert, podeu veure Anari i Mursego en directe a Barcelona; Anari toca els dies 26 i 27 de març a l'Heliogàbal, i Mursego, el 10 d'abril, també a l'Heliogàbal.]

Ah

A les set l'ipod em desperta cantant que l'amor és ah! No sé si l'amor és ah, però intueixo que el dia serà ah, ah i ah. Em dutxo; llevo els grans, que han d'acabar els deures. La petita té febre i l'haurem de col·locar a casa dels avis. Truquem als avis A. Cap problema, però tenen acollida la família —tres criatures— de Vidreres, que fa tres dies, tres, que no tenen ni llum ni aigua a casa... Truquem als avis R. Que sí, que ves, que cap problema. Ens vestim, esmorzem, preparem les bosses. Ah, ah i ah. A tres quarts de nou deixo la família a la porta de casa. La C. portarà els grans a l'escola i la petita a casa dels avis. Quedem que a les cinc els anirà a buscar. Compro el diari, agafo el metro. A dos quarts de deu arribo a la feina... Ah, ah i ah. L'hora de dinar passa de pressa. A tres quarts de vuit surto esperitat... Compro peix, pa, llet i dos quilos de taronges. Arribo a casa a dos quarts de nou. Normalment sopem a les vuit però avui el més calent és a l'aigüera. Ah, ah i ah. Sopem a les nou. La petita continua amb febre i no té gaire gana; haurem de lligar un altre cangur per a demà. Els grans no han acabat els deures; hauran de tornar a matinar. La C. té una reunió, i se n'ha d'anar. A les deu, després de mitja dotzena de contes, els nens dormen. M'esperen una escombra, una pila de plats i una rentadora. Ah, ah i ah. A les onze em faig un te. Engego l'ordinador. Hi ha deu missatges, seixanta feeds, uns quants posts a mig fer, massa feina... Em descarrego l'Open Office 3.2. Em poso un disc; Bach. Trec el llibre de la bossa. M'agrada massa; no el vull acabar; només una vintena de pàgines, em dic. Vull saber què han fet el Lobo i el Cordero; fins on arribarà la relació de l'Udo i Frau Else; si existeix de debò el marit malalt; qui és el Quemado; si trobaran el cadàver de Charly; qui guanyarà el Tercer Reich..., però no ho vull saber tot avui, no, no ho vull saber tot encara; vull que el llibre em duri uns quants dies més. Llegeixo uns quants poemes de Maria Àngels Anglada: «Si ara fos temps d'oracles com és temps de silenci / un sol conjur seria hoste en la meva ment: / uns mots en la teranyina de les reixes / com una flor salvada de la neu.» Rellegeixo «Recuerdos de la Guerra Civil española», de George Orwell: «La lucha por el poder entre los partidos políticos de la España republicana es un episodio desdichado y lejano que no tengo ningún deseo de revivir en estos momentos. Lo menciono solo para decir a continuación: no creáis nada, o casi nada, de lo que leáis sobre los asuntos internos en el bando republicano. Sea cual fuera el origen de la información, todo es propaganda de partido, es decir, mentira. La verdad desnuda sobre la guerra es muy simple. La burguesía española vio la ocasión de aplastar la revolución obrera y la aprovechó, con ayuda de los nazis y de las fuerzas reaccionarias de todo el mundo. Aparte de eso, es dudoso que pueda demostrarse nada.» Ah, ah i ah. Em guardo «Por qué escribo» per a demà. La petita tus, però no li ha pujat la febre. A la una arriba la C. L'amor és ah.

Literatura i matemàtiques


«En total, aquell dotze de juliol del 1908 van morir dotze persones. Set al vaixell San Marcos, vuit al San Jerónimo, dues al Santa Margarita, tres al Jesús, María y José, tres al Nuestra Señora de la Antigua, quatre al Concepción i només una al San Ignacio

Kirmen Uribe, Bilbao - New York - Bilbao; traducció de Pau Joan Hernàndez.

25 sense Espriu



«En el petit llibre de què abans es parlava [Ariadna al laberint grotesc], a més d'alguns diàlegs i monòlegs, estrambòtics i estrafolaris però no gratuïts, hi ha algun gitanisme i molt pocs neologismes i extensions semàntiques, i el vocabulari i el discurs se sotmeten, no sense una refrenada rebel·lia, a les llistes i a les lleis dictades o codificades per l'Institut d'Estudis Catalans, algunes imperatives regles del qual de mica en mica s'hauran de revisar i modificar. Ens trobem avui entre els dos focs del més paralític encarcarament purista i del més irresponsable i inadmissible patuès. Potser caldrà insistir a buscar, entre l'un i l'altre extrem, l'equilibri d'un terme mitjà. L'home que firma aquestes ratlles no vol ni pot, ni deu, però, alliçonar ningú. Perquè no en té cap autoritat. Perquè —si en alguna tàctica circumstància per error de càlcul algun bri se li n'atribuïa—, com que tot s'ha cantat, declamat o relatat i tothom ho oblida tot, res no s'hauria de repetir. Perquè el vell ha après que "tornaran a néixer molts mots que ja han caigut, i en cauran d'altres que ara són en honor". Perquè ha comprès, des de les seves íntimes i perilloses contradiccions, que "el llenguatge futur de l'art és sempre un llenguatge inconegut".»

Salvador Espriu

[Una iniciativa d'Antaviana.]


De llegir literatura


Com que em sembla que és una aportació brillant sobre la lectura literària i internet faig un copia-i-enganxa, amb el permís de l'autor, d'un post de l'excel·lent blog Un fres de móres negres:

Llegir literatura en el paradigma 2.0
¬¬¬¬¬

Cap a mitjan 1996 Alfons Cornella devia destacar, en un dels seus butlletins electrònics setmanals Extra!-Net, l'aparició d'un nou cercador d'internet, vinculat a la Universitat de Stanford. Recordo que explicava que feia tot just un parell de mesos que s'havia obert al públic. Es tractava de Google. El vaig provar. De seguida vaig deixar córrer els altres cercadors. La qualitat dels seus resultats sorgia d'un algorisme que ponderava els hipervincles que rebia cada web, inspirant-se en el complex sistema que tenen les universitats nord-americanes d'establir rànquings acadèmics del professorat a partir de la qualitat de les revistes que accepten de publicar-los els articles de recerca (em penso que el rànquing mesura i pondera també les citacions que cada professor rep en altres articles, d'altres col·legues més o menys reputats, en determinades revistes, publicades per institucions de més o menys prestigi). Google no comptava pas el nombre de vegades que una paraula apareixia en una pàgina per ordenar els resultats, com feien els cercadors fins aleshores, sinó que analitzava la relació essencial entre els webs: els seus hipervincles.

Un dia o altre se'm va acudir remenar les opcions de cerca avançada de Google. Em va sorprendre la possibilitat de cercar cadenes de text, frases senceres. I em va venir al cap de buscar-hi l'enigmàtica frase final, escrita en anglès, del poema "S-Bahn", de Gabriel Ferrater, l'antepenúltim poema de Les dones i els dies. Diu "I maintain that terror / is not of Germany but of the soul.". Intuïa el sentit de la frase, l'efecte que devia pretendre causar Ferrater concloent el poema amb una citació del qui imaginava que devia ser algun vencedor de la Segona Guerra Mundial, del mateix Churchill, d'Eisenhower, tal vegada d'algun dels jutges de Nuremberg. Núria Perpinyà, en el seu estudi "Teoria dels cossos", de Gabriel Ferrater, publicat el 1991, ple de troballes valuoses, interpretava el poema i el sentit de la frase amb encert, i hi detectava el to d'alguns parlaments pronunciats en aquells judicis (pàg. 74 i 95). Què va trobar-me la cerca avançada de Google? Com que les universitats nord-americanes havien començat a publicar els seus clàssics a la xarxa, em va fer aparèixer Poe, el prefaci als Tales of the Grotesque and Arabesque (en un format molt similar al que avui trobo en aquest web alemany). Poe? Unes paraules escrites cent anys abans del nazisme? Qui m'ho hauria hagut de dir?

L'algorisme de Google era el vaticini de les xarxes socials i tecnològiques que avui alguns anomenen paradigma 2.0. Es fonamentava en el que milers i milers i més milers de persones anaven decidint en publicar els seus webs, en apuntar cada hipervincle. Ja era latent des del principi, a Google, tot el que es comenta ara de la intel·ligència col·lectiva, les dades i els continguts oberts, la renovació tecnològica constant, l'actitud activa de l'internauta, les taxonomies sorgides per acumulació... Al cap dels anys disposem, a un cost relativament baix, d'eines que augmenten de forma exponencial les possibilitats que ens ofereix internet i tenim a l'abast, també, una immensitat de recursos de referència localitzables a la xarxa, entre els quals els textos literaris, en expansió contínua. No vull ocupar-me de com serà la literatura de creació en aquest nou paradigma (ja hi ha grups de recerca solvents que s'hi dediquen, com Hermeneia) i amb prou feines m'imagino la manera en què s'acabarà plantejant els propers anys la producció cultural i la seva distribució. Tan sols confio que algunes iniciatives encomiables, com ara LletrA, el portal de literatura auspiciat per la Universitat Oberta de Catalunya, sabran evolucionar amb èxit cap al nou paradigma.

Torno a "S-Bahn". Si el tens a mà, llegeix-lo --crec que no trobaràs pas el text sencer enlloc de la xarxa; la cerca avançada no em presenta cap resultat ;-) Llegeix també el prefaci de Poe, si us plau. No altera la teva manera d'entendre el poema? I no has sentit plaer en tornar als seus dos primers versos en llatí, "Nox longa quibus mentitur amica, diesque / longa videtur opus debentibus.", que Perpinyà ja s'havia fet càrrec de localitzar-me el 1991 en la primera epístola d'Horaci? "La nit és llarga per al qui ha deixat plantat la seva amiga i els dies / es fan llargs als qui tenen feina pendent". La presència de Poe al final del poema fa que m'adoni avui, mentre escric aquesta nota --no sé si per primera vegada--, que hi ha en la citació d'Horaci una al·lusió a les dones i els dies, al títol del llibre de Ferrater. Literatura al principi del poema; literatura al final --però sobretot dues frases que ara veig com són de congruents en el conjunt del poema i en reforcen la unitat--; a l'entremig, la vida ordinària de la gent durant el trajecte amb el tren de rodalia, els records, les imatges que els passen pel cap dels anys del nazisme, la destrucció de la guerra, la reconstrucció. Recordant el sentit profund dels primers versos d'"In memoriam", em plantejo que em convindria buscar el que Baudelaire va escriure sobre Poe...

L'operació de llegir continuarà sent un acte íntim i solitari; continuarà comprometent tota la nostra intel·ligència, sensibilitat i imaginació. Però s'hi produiran almenys quatre canvis, que enumero tot seguit:

  • En primer lloc, ni la crítica ni la universitat, en la seva activitat docent o en la recerca, no podran ignorar la xarxa. No podran ignorar tampoc la multiplicitat de formats, la proliferació del vídeo. I en utilitzar la xarxa i esmentar les seves fonts, les cites apareixeran per sempre, gràcies a l'hipervincle, en el seu context.

  • En segon lloc, el nostre saber de caràcter enciclopèdic, com a lectors, es tornarà un saber amplificat. El que fins ara havia estat una intuïció vaga que volíem confirmar, un eco que ens feia recordar algun altre text, que ens portava a remenar i escampar amb plaer els llibres per la biblioteca de casa, es convertirà en una alternança de lectures en paper i per pantalla, buscant la confirmació d'una similitud de to, la corroboració d'un calc, un plagi o homenatge. Potencialment, gaudirem més dels elements no expressos del text, els elements no explítics, els que remeten a la nostra memòria de lector. D'altra banda, l'interès sobtat per un determinat autor de segona fila, una escola literària, un corrent minoritari es podran satisfer amb facilitat gràcies a l'accés en línia als catàlegs de la gran majoria de biblioteques.

  • En tercer lloc, tindrem per primer cop a l'abast un nombre apreciable de comentaris crítics i valoracions derivats de les lectures ingènues, dels lectors de bona fe, que es faran públiques. A llibre llegit, el lector corrent es tornarà més actiu. Les lectures ingènues es podran compartir, categoritzar, valorar. Una bona part dels lectors no concebran la tria del que decideixin llegir sense el filtratge, la recomanació i l'intercanvi de comentaris amb la seva comunitat.

  • En quart lloc, els grans lectors, que ben sovint són els autors, podran publicar directament a la xarxa les seves notes de lectura, per compartir-les, sense que hàgim d’esperar que les apleguin en un llibre --imaginem la possibilitat de llegir les notes de Riba sobre Maragall mentre les anava escrivint.
He trigat unes dues hores i mitja a escriure aquesta nota. L'historial de navegació indica que he obert mentrestant 71 pàgines, d'11 webs diferents. M'he pogut documentar sobre alguns detalls amb naturalitat, tot redactant-la; sense pensar-hi gaire, he pogut anar més a fons que no hauria anat anys enrere. Havia tornat a llegir aquests últims dies alguns fragments i articles de Joan Ferraté, del seu germà Gabriel, de Dolors Oller, Carles Riba, per escalfar motors, i he recuperat del disc dur fins i tot tres o quatre fitxers amb anotacions de fa temps, una del llibre de John Battelle The Search: How Google and Its Rivals Rewrote the Rules of Business and Transformed Our Culture, a part de llegir centenars d'articles, capítols de llibres, apunts de bloc, presentacions sobre el paradigma 2.0 durant els darrers mesos --i a part de la pràctica regular dospuntzerista. Aquest procés de preparació i redacció no és tampoc una manera de fer diferent de l'habitual a l'hora de redactar algun informe a la feina --potser amb la diferència que a la feina toca ser més expeditiu i que a vegades la voracitat dels projectes t'impel·leix a ser esquemàtic.

Acabo de revisar aquest apunt. Trigaré només uns segons a publicar-lo --i un cop publicat, el poliré encara els dies següents, algú hi afegirà comentaris i hi respondré. Li comentava fa poc a una amiga que em voltava pel cap apuntar quatre idees sobre la nostra manera de lllegir literatura en l'actualitat. Em va demanar, si és que n'arribava a fer un article, on el publicaria. On? On? Aquí mateix, al bloc, ara a mitjanit, amb l'empenta d'un tweet demà a primera hora i avall. Si és que el que he escrit té cap mena d'interès, ja n'hi haurà que l'escampareu, oi?



Balanç

L'any passat vaig batre el meu rècord de no-posts: tan sols en vaig penjar quaranta-vuit, gairebé un cada setmana, que no és ni poc ni gaire: és el que és.

Vull pensar que si no vaig perdre el temps davant de l'ordinador va ser perquè vaig perdre més temps llegint, que potser sí, però com que no porto cap mena de control ni de registre de les lectures que faig no ho sé, és una suposició, potser una manera ingènua d'enganyar-me.

M'agradaria poder fer una llista dels llibres que he llegit, dels que m'han agradat i per què. Però és tan sols un bon propòsit d'any nou. Penso que estaria bé poder penjar ara i aquí una llista de les meves lectures del 2009. Però, ben mirat, importa a algú? Té cap mena d'importància? Si llegir no serveix per a res, quina utilitat té esbombar el que he llegit? Potser seria més útil, penso, fer una llista dels llibres que no he llegit, o dels que he començat a llegir amb aquella il·lusió, enganyat per una ressenya, per un consell, per un comentari en un blog, però que no he tingut l'estómac d'acabar; una llista dels llibres que he deixat a la pàgina vint, o a la cinquanta, o a la cent.

Pel que fa a la literatura catalana, per exemple, em sembla que l'any 2009 ha estat un any perdut. Segurament m'han passat per alt un parell d'obres mestres, segurament, però tret d'un parell d'excepcions, o tres, crec que ha estat un any immemorable. Ni joves promeses ni autors consagrats. Re. O poca cosa, ben poca cosa, de memorable, del que he llegit. Badalls i més badalls. I fins i tot alguna enrabiada. Tampoc les literatures que segueixo amb més o menys regularitat no m'han donat gaires alegries. Tot plegat deu ser cosa de la crisi, suposo. Sort que tenim els clàssics, els clàssics del segle vint, vull dir, les traduccions de clàssics i unes quantes editorials que encara se la juguen...