La llibertat i la llibertat

Després de sopar llegeixo amb calma el pregó de la Mercè que aquest any l'ajuntament de Barcelona ha encarregat a Joan Margarit, a un poeta, al Poeta. Sí, el Poeta, amb majúscules, perquè en aquest país tendim a l’antonomàsia: tenim l’Escriptor —i l’Escriptoret i l’Escriptoreta—, el Crític —i Comissari—, l'Editor i l'Editorial, i l’Etern Candidat a Premi Nobel de Literatura —per cert, diu que diuen que el d’aquest any pot ser per a un barceloní; per a l’Escritor potser?—; també el Mestre, la Norma i el Diccionari, i el Diari, l’Equip, el Temple, el Partit —bé, la Coalició—, ep, i fins i tot el Cantant.

M’ha agradat trobar-hi “La llibertat”, en el pregó, que és un dels meus poemes preferits de Joan Margarit. La versió que llegeixo, però, no és ben bé la “meva” versió de “La llibertat”. El text que l'ajuntament ha distribuït, editat per l'Institut de Cultura de Barcelona —ep!, i corregit per xxx!—, a la pàgina 20, diu:

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

La “meva” versió de “La llibertat” és la del llibre Aiguaforts, de l'any 1995, i és una mica diferent.

Per exemple, els versos 6, 7 i 8 de la versió del 2010 són només dos, el 6 i el 7, en la versió de 1995, i diuen:
"Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions."
I els versos 18 i 19 són el 17 i el 18 de 1995, que diuen:
"Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil."

El canvi més significatiu, però, és en els versos 12 i 13. Són l'11 i el 12 de 1995, que diuen, que deien, que són els que finalment Joan Margarit va dir —minut 29— en el Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona:




Sí: la llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general, i no pas els infants jugant al fossat del castell de Montjuïc. Em sembla que és un canvi significatiu.

És la llibertat: la llibertat del Poeta de revisar la seva obra, la llibertat de poder canviar un parell de versos, la llibertat de fer veure al Poeta que determinats missatges potser són inconvenients, la llibertat de demanar sisplau al Poeta que canviï uns versos, la llibertat de fer córrer la versió oficial que interessa, la llibertat de preferir parlar del castell de Montjuïc i no de la vaga general, la llibertat de fer el ridícul, la llibertat del Poeta de dir el que vulgui, la llibertat de parlar, la llibertat de fer vaga, la llibertat de votar, la llibertat de menysprear la llibertat, la llibertat d'enviar-los a fer punyetes, la llibertat de callar; la llibertat, en fi.

La polèmica política, però, no és la "petita" modificació d’aquests dos versos; la polèmica és que el Poeta també va demanar la independència. Ai, la llibertat...

7 comentaris:

  1. és curiós, quan l'autor es viu té la llibertat de fer el que vulgui amb la seva obra? és allò publicat intocable? li pertany a l'autor, o hauria d'anar amb compte de no ser acusat de plagi? res, que encara no he esmorzat, i se m'han acudit tot de bestieses :)

    ResponSuprimeix
  2. Excel.lent post, Quim. Bon ull!

    ResponSuprimeix
  3. Expresses una cosa que sempre he pensat: això que dius que a Catalunya tenim només un representant oficial de cada gremi. Suposo que per als que manen els és molt més còmode així. La diversitat els ofega, pobres.
    En Margarit no em convenç gaire, però si es posa a favor de la independència potser me l'hauré d'escoltar una mica més. Salutacions!

    ResponSuprimeix
  4. Clidice, arati, David: moltes gràcies pels vostres comentaris...

    ResponSuprimeix
  5. Més enllà de la polèmica, que no he seguit ni m'interesa, més enllà de les versions d'un mateix poema, més enllà dels qui sempre busquen titulars: Joan Margarit és un gran poeta i els seus versos sempre m'arriben.

    ResponSuprimeix
  6. i tant que és significatiu el canvi... demostra que els sindicats ja no són el mateix que eren quan es va escriure el poema. I que ara poca cosa tenen a veure amb la llibertat. Lògic que Margarit ho volgués esborrar del seu missatge... Suposar una al tra cosa crec que és malinterpretar el succés.

    ResponSuprimeix
  7. gabriel: sí, tens raó: és un bon poeta

    mixkin: Margarit va dir el poema amb els versos diguem-ne originals; en el text que va repartir l'ajuntament no hi eren. No malinterpreto res.
    I tens raó, els sindicats ja no són el que eren...

    ResponSuprimeix

Digues, digues...