La cuca i Hatshepsut



«No me'n puc estar» —em diu un amic que va tancar no fa gaire un blog—; «és com una cuca que va rossegant, i cal fer-hi alguna cosa...» I la fa.

Poesia i +

...Joan Margarit, Salem Zenia, Feliu Formosa, Maria Josep Escrivà, Bartomeu Fiol, Núria Candela, Eduardo Iniesta, Brossa, Palau i Fabre, Carme Sansa, Joan Albert Amargós, Homenatge a Picasso, Enric Casasses, Orlando Guillen, Liost, Carner, Riba, Papasseit, Bartra, Espriu, Vinyoli, Sisa, Qualsevol nit pot sortir el sol, Roger Mas, Mística domèstica, Miquel Gil, Orquestra Àrab de Barcelona, Lluís Soler, El Comte Arnau, Sagarra, La Fàbrica, Martí Pol, Claret Papiol, Devos a Vós, R. Devos, Quimet Pla, Jordi Bertran, Titiriteros de Binéfar, Albert Benzekry, Esteve Plantada, Jardins d’Eros, Estellés, M. A. Riera, Ferrater, Jordina Biosca, Mauricio Molina, Auditori de Barcelona, Mariona Vila, Lídia Pujol...

A Caldes d’Estrac. Una proposta molt refrescant...



Identitat

« J'ai donc assimilé l'idée que la catalanité est inévitablement assortie de l'ambivalence soulignée dans un guide australien : " La Catalogne c'est l'Espagne, mais ce n'est pas l'Espagne. "
» Gamin, le sentiment s'est ancré en moi d'être sûrement français ( " de papiers ", disait ma mère), probablement catalan et vaguement espagnol. Ça n'a pas changé. »

Llibert Tarragó, Le puzzle catalan: La nation fiévreuse


En català!

Si és que ens conformem amb ben poca cosa...

[Feu clic a la imatge, ho veureu millor...]



Una tarda

Surto d'hora de la feina per anar a fer la declaració de la renda. M'atén un funcionari bilingüe: jo li parlo en català, ell em contesta en castellà. En fi... Em fa les declaracions. Finalment, si fem la declaració conjunta hem de pagar una picossada; si les fem individuals, ens tornen uns quants calés. No ho entenc. Tenim els mateixos sous, els mateixos fills, la mateixa hipoteca, les mateixes deduccions... «Es la progresividad del impuesto», em diu el funcionari bilingüe, en un correctíssim castellà. Ah!... D'acord. Pujo per la Rambla. Amb la cartera ben vigilada. Entre ramats de turistes, llaunes i gots de plàstic. Diria que l'home elegant que entra a la seu del Departament de Cultura, amb una carpeta a la mà, és el senyor Oriol Izquierdo, però sóc curt de vista i... L'hauria saludat, cordialment. Calda. Turistes i més turistes. Ròdols de curiosos al voltant d'estàtues de pacotilla. Un paio nu passeja orgullós un penis enorme davant la curiositat i l'estupor i l'admiració i l'horror dels —i les— transeünts. Entro a la Documenta. Demano dos llibres. No, no els tenen. Crec que ni tan sols n'havien sentit (a) parlar, crec. Em compro L'Avenç i Els Marges. Vaig a fer un cafè —amb gel. Fullejo les revistes. A Els Marges hi ha un article d'Enric Cassany sobre la literatura del jo i sobre el dietari, esplèndid, i pòstum, de Guillem Simó, En aquesta part del món. Hi parla també dels blogs: «...el fenomen nou dels blogs: nou, si més no, pel seu format no llibresc i com a acte especial de comunicació...», amb una nota de remissió a les jornades de Sant Cugat. A L'Avenç, Manel Ollé i Quim Monzó parlen de literatura, sobretot, i una mica de llengua. Diu Monzó: «Som en la pura farsa. No hi ha cap partit que no estigui fent teatre per acontentar aquells que han de continuar donant-los els vots. A la llengua catalana se li dóna importància simbòlica (cada cop menys, fixem-nos-hi), però els polítics (de tots els partits, sense excloure'n cap) hi renuncien sempre que els convé. És una antiga bandera que de tant en tant han d'amagar, perquè una part creixent de la població odia, i quan s'hi juguen els vots no val a badar.» I després explica una anècdota sucosa: «Una vegada vaig anar a l'Institut [d'Estudis Catalans] amb Empar Moliner, per fer-hi un programa de ràdio. No hi havia estat mai. Vam fer el tafaner pels racons i, entre diverses altres coses, vam obrir les tapadores dels quadres d'interruptors de l'Institut. Les indicacions estan totes retolades —amb Dymo, crec recordar— en castellà. Ni tan sols dins la bombolla és possible el somni...» Es fa tard. Deso les revistes. Pago el cafè. Corro cap a l'escola...



L'horizon

Dominique A, el paio que ha fet la cançó de la setmana d'aquesta setmana —aquesta cançó i moltes altres, però cap com aquesta, per mi—, ha passat, gairebé clandestinament, per Barcelona. Hi va tocar fa una setmana, em sembla. Si ho hagués sabut... M'he posat el disc. L'últim. L'horizon. I l'he escoltat sense empentes, sense trepitjades, sense fum..., sol, i amb un cafè entre les mans, amb la mirada perduda finestra enllà, amb el cap en un núvol de vagueries... He entès, crec, el sentit últim d'aquest vers, l'últim:

C’est lui qui vient à toi ; il est là : l’horizon...

«Nous n’irons pas plus loin», te dit le capitaine
Trop d’obstacles aujourd’hui pour gagner l’horizon
Des baleines épuisées gémissent sur la grève
Leur sang couvre des bouches comme autant d’hameçons

Comme autant de collines occultant l’horizon
De crêtes insensibles à l’adagio des plaines
« Je suis vraiment navré », te dit le capitaine
Et tu sens qu’il dit vrai et qu’il a le cœur bon.

Dès lors la bouche vermeille d’une femme au harpon
Qui entre dans tes murs et saigne les baleines
Te fait des mois durant dédaigner l’horizon
Et lorsque tu le croises snober le capitaine.

Quand tu rentres chez toi, tu te dis qu’il fait bon
Le mensonge est partout infiltré dans tes veines
Tant tu aimes goûter au sang de la baleine
Qui déborde des lèvres de la femme au harpon.

Mais un jour sur ta manche tire le capitaine
Les yeux exorbités, il te dit : « Repartons ».
Il est temps de sortir du sommeil des reines
Car nul ne vous attend autant que l’horizon.

C’est Lob Nor qui t’espère, l’Inlandsis qui t’appelle
La Sierra Nevada qui la nuit crie ton nom
Et c’est la Grande Bleue qui rehausse le ciel
Chacun d’eux te réclame et t’offre l’horizon

Mais celui-ci t’échappe, stoppé dans son élan
Par des sommets hargneux, des vallées encaissées,
Des villes au cœur de pierre aux formes insensées
Vois, la barbe te pousse et ton pas se fait lent.

Et tu entends au loin les plaintes des baleines
Qui avant de finir sur la grève ont sans doute
Connu cet horizon dont seul le capitaine
Espère encore pour deux que tu croises la route.

Mais un jour au silence qui monte aux alentours
Comme tes yeux se décollent, tu sais qu’on t’a laissé
Seul avec ton vieux rêve dont l’ombre est un vautour
Qui dessous tes haillons sent la chair s’assécher

Et comme en de lents cercles, il va pour t’entreprendre
Le décor s’aplanit, les courbes se défont
Tout se dégage, oui, sans doute las de t’attendre
C’est lui qui vient à toi ; il est là : l’horizon.



Visitants

Avui, després de l'«allau» de visites al blog, entro al comptador i..., i glups!!!


Últimos visitantes

13 junio 16:20 Cable i Televisio de Catalunya, Barcelona, Cataluna, España
13 junio 16:43 Jazz Telecom S.A., Barcelona, Cataluna, España
13 junio 16:46 Telefonica de Espana, Ripollet, Cataluna, España
13 junio 17:11 Telefonica de Espana, San Feliu De Buxallen, Cataluna, España
13 junio 17:21 Governance and Public Administration , Ordal, Cataluna, España
13 junio 17:32 Congreso de los Diputados, Madrid, España (!!!)
13 junio 17:33 Telefonica de Espana, Caserío Valdetablas, Madrid, España
13 junio 17:58 Uni2, Ibiza, Islas Baleares, España
13 junio 17:59 Telefonica de Espana, Caserío Valdetablas, Madrid, España
13 junio 18:04 Governance and Public Administration , Ordal, Cataluna, España




La llista


La llista!!!!
, i la resta...

Actualització!
AGBOTON, Agnes
ALZAMORA, Sebastià
BARBAL, Maria
BATLLE, Carles
BAULENAS, Lluís-Anton
BELBEL, Sergi
BERNECKER, Walther E.
BIRULÉS, Fina
BOSCH, Lolita
BRU DE SALA, Xavier
CABRÉ, Jaume
CARDÚS, Salvador
CARRANZA, Maite
CASASSES, Enric
CASTELLS, Ada
CASTILLO, David
CLIFF, WILLIAM
COMADIRA, Narcís
DE JÓDAR, Julià
DE PALOL, Miquel
DESCLOT, Miquel
DOMÍNGUEZ, Martí
DUARTE, Carles
EBMEYER, Michael
ESCRIVA, M. Josep
ESQUIROL, Josep Maria
ESSER, Thorsten
FANER, Pau
FIOL, Bartomeu
FONALLERAS, Josep Maria
FORMOSA, Feliu
FORCANO, Manuel
FRONTERA, Guillem
FURIÓ, Antoni
GENDRAU, Lluís
GIMFERRER, Pere
GINER, Salvador
IBARZ, Mercè
JANER MANILA, Gabriel
GYÖRGY, Konrad
LANGE-MÜLLER, Katja
LIENAS, Gemma
LLOVET, Jordi
LLUÍS LLUÍS, Joan
MARÍ, Antoni
MARGARIT, Joan
MÁRQUEZ, Eduard
MARTÍN, Andreu
MESQUIDA, Biel
MIRA, Joan Francesc
MIRALLES, Carles
MOLINER, Empar
MONSÓ, Imma
MONTERO, Anna
MONZÓ, Quim
MORELL, Antoni
MUÑOZ, Gustau
OLIVER, Maria Antònia
OLLER, Dolors
PARCERISAS, Francesc
PASCUAL, Teresa
PEREJAUME
PESSARRODONA, Marta
PLA, Xavier
PLANAS, Maria Rosa
PONS, Arnau
PONS, Damià
PONS, Margalida
PONS, Ponç
PONT, Jaume
PORCEL, Baltasar
PORTA, Carles
PUNTÍ, Jordi
RIERA, Carme
ROCA, Maria Mercè
RODÉS, Montserrat
ROIG, Albert
ROSALES, Emili
ROVIRA, Pere
RUBERT DE VENTÓS, Xavier
SALA, Toni
SALVADÓ, Albert
SAMPERE, Màrius
SÁNCHEZ PIÑOL, Albert
SERÉS, Francesc
SERRA, Màrius
SERRANO, Sebastià
ŠKRABEC, Simona
SOLANA, Teresa
SÒRIA, Enric
STEGMANN, Tilbert
SUBIRANA, Jaume
TEIXIDOR, Emili
TORRALBA, Francesc
TORRENTS, Ricard
TREE, Matthew
VICENS, Antònia
VIDAL FERRANDO, Antoni
VILLARÓ, Albert
ZÁBALA, Júlia
ZGUSTOVA, Monica

Més...

Això és tot el que tinc

Remenant carpetes i papers, he trobat uns poemes de Joseba Sarrionandia que vaig gosar traduir fa uns quants anys —ja comença a fer uns quants anys de moltes coses— per a una revista «literària» que mai no es va arribar a publicar. N'hi ha un que m'agrada especialment. Com que em sembla que el «tema» del poema encara és actual —els temes dels bons poemes sempre són actuals—, el copio —sense revisar ni res, que no tinc temps.


HAU DA ENE ONDASUN GUZIA

Aquesta és la meva casa, aquesta és
la meva cadira, aquesta és la meva llitotxa,
això és tot el que tinc.
Soledat i silenci,
vet aquí la meva única riquesa.
Mil agulles rovellades clavades al costellam,
una mirada sense finestres,
una xurriacada amarga al cor,
això és tot el que tinc:
puc dir que estic mort?
Talment com vaig sortir de la meva mare,
potser un dia sortiré d’aquest embolic.
No puc obrir la porta i
—hi ha cap nínxol més estret?—
només si l’ull del funcionari
parpelleja a l’espiera
m’adono que estic viu.