Joan Solà

Jo vaig conèixer Joan Solà. Per casualitat. I per obligació.

Jo era dels imbècils que creien —que creuen— que a la universitat es pot aprendre literatura, però com que m’havia matriculat de filologia catalana, a més, si volia sortir-ne amb un títol, havia d’aprovar unes horribles assignatures de llengua —fonologia, història de la llengua, dialectologia...— que eren obligatòries.

Sintaxi catalana I era, ai, obligatòria. Diria que era una assignatura de tercer. Tenia fama de ser un os. I més si et tocava “el Solà”. I a mi em va tocar “el Solà”, esclar. Devia ser l'any 1995, o el 1996. Ho sé perquè el llibre de text del curs era la primera edició de Sintaxi normativa: Estat de la qüestió, que acabava d’aparèixer, que és l’edició que tinc a casa, profusament subratllada i anotada, un llibre que vaig haver d’estudiar de valent per passar l’assignatura... amb un miserable aprovat.

Jo, que era "de literatura", vaig patir molt a les classes de sintaxi catalana I, però també hi vaig riure molt. No en vaig aprendre gaire, de sintaxi, a les classes de Joan Solà, ni a l’aula de la Central ni en el seu despatx atapeït de llibres i papers, la justa per aprovar i anar fent, però hi vaig aprendre molta llengua: hi vaig aprendre la llengua que jo ja sabia però que ignorava que sabés.

I hi vaig aprendre, perquè Joan Solà m’ho va ensenyar, que la gramàtica no és una revelació, sinó una eina; que hi ha llengua fora dels diccionaris i les gramàtiques, i que la llengua és viva, i que canvia:

“El solecisme, com el barbarisme, és una noció relativa i mòbil: allò que ahir xocava als nostres pares, avui potser és l’única realitat considerada normal; i, per la mateixa raó, allò que a mi em fa posar nerviós és l’únic ús habitual de la generació que em segueix o del periodista del diari que m’arriba cada matí. La construcció “¿com ensenyar català als adults?” a mi sempre m’ha sonat com un solecisme: però resulta que és el títol d’una publicació inventat pels col·legues de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. No fa sinó mesos, em revoltava de sentir a cada moment la construcció “L’equip tal guanya de set punts”: avui ja no hi veig res de nefast, o en tot cas, se’m fa més difícil d’emetre un judici clar sobre el sentiment que em provoca i la solució que hi proposaria. Crec que els exemples són prou paradigmàtics perquè puguem afirmar que la gran qüestió, doncs, és saber en què ens basem, d’on partim, per afirmar que tal o tal construcció és o podria ser forastera.”




Gràcies, Solà.

2 comentaris:

  1. No vaig tenir la sort de ser alumne d'en Solà, però jo també vaig creure que la universitat m'ensenyarien literatura i vaig quedar molt decebut amb tanta llengua. Despreés vaig entendre que és el mateix,.
    Salutacions!

    ResponElimina
  2. Jo tampoc vaig tenir Solà de professor, però vaig gaudir molt de la Sintaxi. El que no tinc tan clar és això que la literatura es pugui aprendre a la Universitat.

    ResponElimina

Digues, digues...