Formosa, Vinyoli i la mort de les paraules o la mort de les paraules i Vinyoli i Formosa...

Torno de la muntanya, de fer l’última trobada amb la neu de l’any. I en torno decebut. Com que un cop al refugi s’ha desfermat la barrufada –borrufada, segons els diccionaris–, renunciem a les expedicions que havíem programat, sobretot pensant en la canalla, i ens tanquem, pràcticament, a la cafeteria del refugi, amb alguna petita, mínima, escapada.

Estar-se tancats al refugi vol dir: hores i hores de conversa amb els amics al voltant d’un dòmino o un mapa de l’Alpina; un retrobament amb algun antic amic, envellit, carregat de nens també, que fa la ruta dels albergs de la Genialitat; vol dir conèixer gent nova, potser amics d’algun amic o coneguts d’algun conegut; sentir, volent o sense voler, les converses d’altres taules; caçar al vol, una aquí i una allà, paraules i expressions, i, en definitiva, entre tanta i tanta elaboració de textos orals –bàsicament en les llengües oficials del país, però a poc a poc amb més presència de l’anglès, sobretot, i l’alemany, vet aquí–, assistir a la mort de més i més i més i més paraules en la llengua que parlo i miro d’escriure.

Aquest cap de setmana constato la mort per inarticulació crònica de les paraules “tapaboques” i “granota d’esquiar”, paraules que per a mi eren habituals, i no sóc cap vell, i que han desaparegut completament del català que ara es balbuceja, substituïdes per..., bé, ja us imagineu substituïdes per què. També obro una història clínica per al verb “llogar”, tot i que és una malaltia que només afecta el verb, de moment, i no pas el substantiu, i només afecta el material d’esquí: les raquetes, els esquís i les botes s’"alquilen" es diu, ara i adés, al refugi, i la cosa, esclar, s’escampa; els pisos, però –“I com estan, els pisos!”–, encara són de lloguer, però els apartaments, almenys els apartaments dels “Alpes”, sí, els “Alpes”!, no, que s’"alquilen" també. Els “bressols” i “bolquers” no s’han "alquilat" mai, però són paraules que s’hauran d’apuntar aviat a la llista de decessos lèxics: carn per als historiadors de la llengua. Bé, també hi ha el costat positiu: han aguantat fins al segle XXI...

Entre tantes paraules mortes i malaltes, però, la paraula, la paraula escrita, la paraula meditada, revisada, rellegida, matisada..., la paraula del poeta, dels poetes. M’he emportat, per si tenia –il·lús– temps de llegir, l’últim lliurament dels diaris de Feliu Formosa, que són una delícia, tot i que prefereixo El present vulnerable; una cosa anglesa horrible de lladres i serenos –fia-te’n, dels amics!–, i un parell de llibres més que ni tan sols he pogut començat.

Feliu Formosa és un dels pocs intel·lectuals intel·ligents d’aquest país de mestretites. Dels seus diaris m’ha sorprès una nota breu que fa de Joan Vinyoli. Per mi Vinyoli és el poeta de:

“Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa més i més ampla
la solitud al meu entorn.
Hi ha una font viva que no para
mai de rajar: l’escolto
de nit al cor de cada cosa.”


I diu Formosa de Vinyoli, i suposo que és veritat: “No dormia, començava a beure a mig matí i a mitja tarda ja no s’aguantava dret...” I penso que una cosa –beure fins a perdre el sentit– no treu l’altra –escriure així–, i, segurament, una cosa porta a l’altra... Però, res..., és una reflexió de “tarda de refugi”, podríem dir...

2 comentaris:

  1. No pateixis, que els bressols i els bolquers encara trotinegen per aquí. Jo n'hauré de menester d'aquí a un mes, si fa no fa.
    I d'això d'en Vinyoli, que vols que et digui. El bon beure fa fluir millors les paraules, aquestes conseqüència dels pensaments.
    Avui he sentit com es menjaven en català unes judias, i això fa mal, eh!

    ResponSuprimeix
  2. Devien ser unes "jodides"...

    ResponSuprimeix

Digues, digues...