Celebració

El dia que el nostre escriptor preferit guanyi alguna cosa, no ho sé, el Nobel, per exemple, sortirem encesos de joia al carrer; tallarem el trànsit a la Rambla; ens traurem la samarreta; tirarem petards; saltarem i cridarem com uns energúmens; ens passejarem amb cotxe per la ciutat, tocant el clàxon, traient el cul per la finestra, brandant els llibres del nostre escriptor preferit; insultarem els lectors d'altres escriptors; cantarem i beurem fins a la matinada; vomitarem i ens pixarem pels carrers; encendrem bengales; cremarem els llibres d'altres escriptors; ens enfilarem a la font de Canaletes; rebentarem unes quantes cabines de telèfon; apedregarem uns quants aparadors..., per manifestar la nostra alegria, el dia que el nostre escriptor preferit guanyi alguna cosa, no ho sé, el Nobel, per exemple, i suposo que a nosaltres tampoc ningú no ens dirà res...

20 comentaris:

  1. Bé, depèn. Hi ha qui quan guanya alguna cosa el seu escriptor favorit el rebutgen. Castigat per tenir èxit i passar a ser propietat dels demés.

    ResponSuprimeix
  2. Tens tota la raó, justament ahir un dels coautors de Riell Bulevard, en LLuís, feia un post en el mateix sentit que tu (més o menys).

    És clar que també hi ha seguidors civilitzats... però és evident que es produeix una permissivitat en aquests casos que és preocupant.

    ResponSuprimeix
  3. Ja em perdonareu però no em sembla comparable. No hem de frivolitzar les manifestacions per events d'aquest calibre, perquè les catarsis socials, els moviments de masses, no són dignes de ser menystingudes, ni són tan fàcilment explicables. Hi ha massa factors en joc, gens menyspreables, i una lectura marxista i un pèl snob, cal dir-ho, no els contempla, o ho fa sota un únic punt de vista. Crec que hi ha excel·lents treballs fets per sociòlegs que en parlen intentant eludir els prejudicis. (que consti que no em refereixo a ningú, però hi ha massa gent des dels media que arrufa el nas davant d'aquestes manifestacions, sense veure que situar-se a la torre d'ivori no li dóna més dret a expressar-se que aquells a qui critica).

    ResponSuprimeix
  4. rubèn: estic segur que als meus escriptors preferits no els donaran mai el Nobel...

    eulàlia: no, si jo també me n'alegro, que guanyi el Barça, però em fan ràbia els hipòcrites...

    clidice: sí, sociològicament és interessantíssim, i antropològicament, i simbòlicament...

    ResponSuprimeix
  5. Hola, fa poc que el llegeixo el teu blog però avui m'has fet riure molt i trobo que tens tota la raó.

    ResponSuprimeix
  6. També crec que molts dels meus escriptors preferits no rebran mai un Nobel. Principalment, perquè molts d'ells ja són morts. Malauradament.

    Tot i això, m'agrada que hom rebenti i s'emborratxi amb les victòries del Barça. Els premis són per a l'esport i no pas per a l'art.

    ResponSuprimeix
  7. Els premis i celebracions són per la vida...

    ResponSuprimeix
  8. A mi el futbol m'importa més aviat poc, però aquell dia al vespre vam sortir per anar al cinema i la veritat és que l'alegria s'encomanava. Clar que eren grups civilitzats que només cantaven i xerraven al carrer fent onejar banderes. Ara bé, a mi el que em resulta curiós és que n'hi hagi que l'exterioritzin amb salvatgia... Jo també ho trobo interessant antropològicament i tal, però em repugna bastant. Està clar que els guanyadors de Nobel no juguen en el mateix cap primari dels instints gregaris...

    ResponSuprimeix
  9. Mira que comparar el nobel amb el futbol!! Apa tu que el nobel només donen un milió d'euros al guanyador! Això ja ho deu cobrar el tio que infla les pilotes. Les que boten pel camp.

    ResponSuprimeix
  10. coses2: gràcies!

    joan: sí, la gent, que faci el que vulgui...

    príncep: els premis..., ai, els premis...

    E.: l'alegria s'encomana, sí...

    jaume: bona, aquesta!

    ResponSuprimeix
  11. Vols dir? Bé, m'estic preparant per l'esdeveniment. En tot cas, proposo una modificació, que en lloc de Canaletes sigui... on podria treure'm la samarreta que fos realment nobelístic?

    ResponSuprimeix
  12. pere: a tocar de Canaletes hi ha l'Ateneu Barcelonès, potser a la biblioteca...

    ResponSuprimeix
  13. Ostres, quim, quina provocació: guerra de llibres i que només quedi viu el Nobel... i el bust de Sagarra entre les ampolles -antics pàmpols d'or- buides del bar.
    Ara m'embalaria, ja ho veus.

    ResponSuprimeix
  14. Premi Nobel per a l'Iniesta ja: el millor poeta èpic des de Chrétien de Troyes! :-P

    (Perdó, aquesta nit llegiré el doble!)

    ResponSuprimeix
  15. Tina: El poeta és en Guardiola, els jugadors només són els versos dels seus poemes... Amb els diners del premi, però, que pagui la "festa".

    ResponSuprimeix
  16. i és que sembla que no es pugui parlar de res més...
    t'imagines?
    La conversa de bar entre tallat i croissant discutint amb la mateixa passió els versos iàmbics que el gol n'Iniesta...

    ResponSuprimeix
  17. I ja que diuen que en Guardiola és un lletraferit, perquè no alinia un escriptor dintre de l'equip? Amb una mica de sort marca un gol... i el Nobel és nostre! Ooooohhheeeehhhh, ooooohhhheeeeehhhh, ooooohhhheeehhhhh...

    ResponSuprimeix
  18. el que mai etc.: m'ho imagino: horrible!

    galderich: amb una mica de sort...

    ResponSuprimeix
  19. Benvolgut Quim: els teus posts donen per pensar molt...No sóc gaire futbolero però haig de reconèixer que quan un equip juga bé i sense prepotència i a sobre està apunt de fer història és normal que això desperti admiració i per alguna gent eufòria. I a vegades l'eufòria s'encomana. Evidentment determinats eufòrics perden els estreps i el que fan és totalment de jutjat de guàrdia però cal dir que són una minoria.
    Crec que el que has escrit és de ciència ficció ja que si algún dia passa que algún escriptor català guanya el Nobel, potser sí que valdrà la pena sortir a la Rambla a celebrar-ho. Ja que no serà el triomf d'un sol escriptor sinó d'un escriptor que simbolitza una llengua, una literatura i una cultura que tot i tenir grans noms mai, per motius polítics, rebrà un premi Nobel.
    El tema dels escriptors no sé si és un bon exemple, ja que normalment la comunitat literària és bastant civilitzada. Fixa't per St.Jordi. Normalment no hi ha incidents. I això que a vegades sembla una cursa per veure qui ha venut més llibres, més firmes i més de tot i que jo sàpiga els fans de l'escriptor no es posen a cridar enmig de la Rambla, seria realment surreal!
    Ostres, Quim, el to de l'escrit totalment provocador m'ha fet molta gràcia però el tema dels escriptors no crec que sigui el millor exemple.
    Entenc que el busques és una reflexió de fons és enllà del fútbol sobre el civisme i determinats comportaments de masses que s'han de suportar quan no tothom té ganes de suportar-los.
    Entre poc i massa! Siguem flexibles. i Sobretot que hi hagi un mínim de civisme.
    Vaja, volia escriure quatre coses i al final ha sortit tota la parrafada...Ja et dic jo que ens fas pensar massa...I això suposo que és bo!
    Una salutació!

    ResponSuprimeix
  20. Gabriel: Gràcies pel comentari. Vaig fer el post perquè em rebenta la hipocresia que representa el fet que es toleri als seguidors del Barça (o de l'Espanyol, o del Madrid, o de la selecció espanyola) el que en el cas d'altres col·lectius provoca indignació. Teòricament tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures...

    ResponSuprimeix

Digues, digues...