Començar a hores d'ara un llibre amb una dedicatòria a Karl Marx és o una provocació o una declaració de principis. Com ho és, segurament, escriure en asturià. I això és justament el que fa Xuan Bello en la seva darrera novel·la, La confesión xeneral; vull dir, dedicar-la a Karl Marx i, esclar, escriure-la en asturià.
A mi, del marxisme, sempre m'ha agradat el corrent «teòric» encapçalat pel gendre díscol de Karl Marx, Paul Lafargue; sobretot per El dret a la peresa, obra fonamental del marxisme lafarguisme. Hi diu, per exemple:
« Dans la taraque, on débutera par la "Farce électorale".
» Devant les électeurs, à têtes de bois et oreilles d'âne, les candidats bourgeois, vêtus en paillasses, danseront la danse des libertés politiques, se torchant la face et la postface avec leurs programmes électoraux aux multiples promesses, et parlant avec des larmes dans les yeux des misères du peuple et avec du cuivre dans la voix des gloires de la France; et les têtes des électeurs de braire en chœur et solidement: hi han ! hi han ! »La traducció catalana, de Josep Lluís Martín Ramos, que l'editorial benemèrita Els Llibres de l'Índex va publicar l'any 1990 en la col·lecció —extinta?— «Sinistra», fa:
«A la barraca, es començarà fent la Farsa electoral.
»Davant els electors, amb cap de fusta i orelles de ruc, els candidats burgesos, vestits de pallassos, ballaran la dansa de les llibertats polítiques, eixugant-se la cara i el clatell amb els seus programes electorals de múltiples promeses i parlant amb llàgrimes als ulls de les misèries del poble i amb veu engolada de les glòries de França; i els caps dels electors bramaran a cor i sòlidament: iiih!, aaah!»Ep!, que no ho dic jo, això!, que ho va dir Paul Lafargue... l'any 1883!
De Xuan Bello, en canvi, m'agrada gairebé tot: les narracions, la poesia, les novel·les i, sí, també La història universal de Paniceiros. I fins i tot La confesión xeneral. Ara; de Marx i del marxisme no hi he sabut trobar res. I de novel·la excepcional, tampoc. La novel·la es ven com un «thriller metafísic», però trobo que un thriller metafísic necessita almenys el doble de pàgines, és a dir, el doble de feina. A mi m'ha semblat més aviat un intent de convertir en ficció —és a dir, fer-lo més llegidor i per tant més entenedor— l'univers poètic de l'autor.
Un exemple:
«...traía na mirada distancia y seique preocupación, como si viniera de mui llonxe pa marchar, lo más llueu posible, más llonxe tovía...»Segons Xuan Bello, «el llibre està dedicat a Karl Marx perquè sovint l'abisme existencial del personatge, per al qual no troba solucions, és palpable, però si hi hagués un món més just, se salvaria».
Per mi, el missatge de La confesión xeneral, el missatge de Xuan Bello, és que som presoners de les nostres pors, no debades cita la coneguda —coneguda?— faula de la gàbia, d'Italo Svevo:
«La porticina della gabbia era rimasta aperta. L’uccellino con lieve balzo fu sull’uscio e da li guardò il vasto mondo prima con un occhio e poi con l’altro. Passò per il suo corpicino il fremito del desiderio dei vasti spazii per cui le sue ali erano fatte. Ma poi pensò: “Se esco potrebbero chiudere la gabbia ed io resterei fuori, prigioniero”. La bestiola rientrò e poco dopo, con soddisfazione, vide rinchiudersi la porticina che suggellava la sua libertà.»
(Traducció: «La porta de la gàbia era oberta. L'ocell va saltar lleuger fins a la porta i allà va mirar el món immens primer amb un ull i després amb l'altre. Va travessar el seu petit cos l'emoció del desig dels espais immensos per als quals les seves ales eren fetes. Però llavors va pensar: "Si surto, podrien tancar la gàbia i jo em quedaria fora, presoner." La bestiola va tornar a entrar i poc després, amb satisfacció, va veure com es tancava la porta que segellava la seva llibertat.»)
En fi, La confesión xeneral és, segons l'escriptor Martín López-Vega, "de lo más parecío que'l so autor escribió hasta agora a una novela, siendo como ye una novela peculiar, preñada, como nun podía ser d'otra manera, de sutiles pincelaes autobiográfiques. Lo que sí ye, dende llueu, ye'l testu más desasosegante del so autor y, al menos pa quien esto escribe, el so meyor llibru.»
[Si us interessa el llibre, podeu demanar-lo aquí: alministracion (arrova) ambitu (punt) com. O a mi: quimroig (arrova) gmail (punt) com.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues, digues...