Ni déu

Cap de setmana reparador. He dormit un fotimer d’hores. Necessitava dormir un fotimer d’hores. Deunidó, la setmaneta. Un t’estimo, el sol de primavera, tres nens feliços, la camèlia florida, les cançons d’Helene, la mica de neu que queda a les Agudes, el silenci, el bosc que reverdeix, el vol d’una cuereta, una cerveseta, em mig reconcilien amb el món, amb mi mateix. He llegit molt. Necessitava llegir molt.

Sembla que el principi de la política és no tenir principis —i en alguns casos, ni vergonya. Bartomeu Fiol —torno, torno, torno i torno al seu dietari Entre Cavorques i Albió— diu que una ideologia és aquell tipus de pensament o teoria que pretén vendre seguretats incommovibles a molt baix preu. També diu que la poesia és més que res una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat. M’estimo més, doncs, un poema, una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat, és a dir la segura commoció, que no pas les seguretats incommovibles.

L’altre dia vaig travessar el parc de la Ciutadella, el Born, la Via Laietana, una manifestació multitudinària —Maragall, dimissió!, Maragall, dimissió!—, la plaça de Sant Jaume atapeïda de mestres i estudiants, la plaça del Pi... Anava a una llibreria a buscar un llibre que tenien i que no em van voler vendre. Potser l’Artista, si vol, si pot, un dia d’aquests ho explicarà. Diria que quan s’acosta Sant Jordi hi ha llibreters que es trastoquen...

Al final, em vaig comprar un llibre de poemes: El present constant, de Ramon Farrés. Hi ha poetes que parlen i parlen i no diuen res; Ramon Farrés és un poeta que parla poc i diu molt. Després del seu excel·lent D’un lloc a l’altre, en El present constant demostra que la bona literatura és la que s'escriu per a un mateix, lentament, fent i refent, mirant que cada mot ocupi el lloc exacte —en el text, en la memòria, en el paisatge— i que els lectors n’hàgim de trobar el significat en el diccionari dels silencis.

No hi ha ningú darrere els mots:
finestra, espai, música, jo.
Dir el que no veig, l’estela
de mi mateix, silenci.
Darrere els mots no hi ha ni déu.


6 comentaris:

  1. Hi ha molt bones reflexions en aquest dietari de Bartomeu Fiol, com la que planteja si fou primer la paraula (el verb) o el món.

    ResponElimina
  2. Hauria de ser una lectura obligatòria

    ResponElimina
  3. Senyor House... no, no crec que pugui explicar aquest petit incident... que d'altra banda no va arribar a ser més que una anècdota, un malentés, o el que vosté vulgui.

    D'latres problemes més greus em capfiquen. Algun dia caldrà parlar de la distribució en aquest país. Potser la crisi faci net de tan desvagat...

    I... i escolti, cada cop que trobo que un post de l'Artista està recomanat en la seva cartellera de color verd... m'omplo de goig i alegria. Gràcies, doncs!

    Esperem que aquesta setmana no sigui tan dura com la passada...

    una abraçada!

    ResponElimina
  4. No he llegit el dietari d'en Fiol, però sí el llibre de poemes d'en Farrés. I, tot i que trobo que hi ha poemes molt bons, em fa l'efecte que és un llibre massa heterogeni. Un recull, més aviat: hi conviuen peces molt diferents; massa, pel meu gust (diferents de to, d'ambició, de realització). Els haikús sui generis del final no m'agraden gaire. En canvi, la part titulada "La vida que ens viu" em sembla molt bona. Els meus poemes predilectes, "La vida que ens viu", "No es perd re" i "Mel & Còlic". Trobo que el Farrés més postsimbolista de vegades fa pensar en el Vinyoli de Llibre d'amic o de Cercles. L'enhorabona pel blog, Quim.

    ResponElimina
  5. Ramon Farrés30/3/09 6:46 p. m.

    M'alegro que el meu llibre t'hagi agradat, Quim! També m'ha agradat conèixer l'opinió d'en Jordi Llavina, encara que sigui menys positiva. Els comentaris elogiosos són un bon aliment per a l'autoestima, però dels comentaris crítics se'n pot aprendre molt. Gràcies a tots dos, doncs!

    ResponElimina
  6. Artista: parli, home, parli; buidi el pap, que al meu Reader, ja ho sap, sempre hi tindrà un raconet... Per cert, vaig trobar, sí, La zona!

    Jordi Llavina: Més aviat diria que són sis petits llibres en un sol volum, amb voluntats diverses, de moments diversos... Ja vaig dir que RF parlava poc.
    La lectura de Fiol, obligatòria.

    Ramon Farrés: Tot un luxe, senyor, trobar-vos per aquí...

    ResponElimina

Digues, digues...