Després de dinar, com que una hora costa de passar, vaig a fer un cafè en una terrasseta del Born. Trec un full i començo a escriure. Em vull apuntar, abans de tornar a la feina, les set o vuit idees que m'han vingut al cap mentre dinava: fer un comentari per al post d’eufòria baixaulística d'en Subal, escriure quatre ratlles sobre el mític dietari de Jordi Sarsanedas, repassar la teoria de Joan Solà sobre les oracions clivellades —és quan dormo que hi veig clar...—, traduir un poema inútil que fa dies que porto a la butxaca, esbossar un post per al blog, copiar unes quantes citacions del llibre que llegeixo, constatar la injustícia de la justícia, mirar de descriure una hora anodina...
Es posa a ploure. Bé, a plovisquejar, o guspirejar, o roinejar, o roinar, o gotellimar, o borrimejar, o espurnejar, o plovinejar, o brusquinejar, si vull ser precís. Protegeixo el full amb una mà i escric amb l'altra. Però la pluja, obstinada, cada vegada plou més. I em guanya. Les gotes esborrallen el que he escrit. Les taques negres es dilaten. Les paraules que acabo d'escriure desapareixen. Però continuo escrivint i la pluja continua plovent. Les paraules que escric s'esvaneixen així que les escric, davant dels meus ulls: el grau «zero» de l'escriptura. Però escric i escric i la pluja plou i plou...
carai, doncs comenti, comenti, que els seus comentaris són aigua de maig!
ResponEliminaM'han encantat les tres línies dedicades a verbs referits a la pluja...! Deliciós!
ResponEliminaAl llegir aquest post, doncs, tenim la certesa que la naturalesa humana és més obstinada.
ResponElimina