Jo i l'altre

«Precisament perquè es tracta de dietaris, convindria no abusar del pronom de primera persona. El dietarista hauria de ser com el fotògraf; no, millor, com el càmera, per al qual el moviment és essencial i no l'instant immòbil. Llavors enfoca l'objectiu que interessa, tot allò que batega dins el cercle dels seus dominis. Si ix la seua persona és perquè, inesperadament, s'ha creuat entre ell i l'objecte un espill que projecta la seua imatge. Descobert in fraganti, ja no s'hi valen comèdies i cal estacar-la fins al mànec, perquè, "és important que l'home que pren la paraula en públic —l'escriptor— faci entrar de tant en tant l'espectador més enllà de la façana de la forma, fins al bell mig del gresol bullent de la seva història personal". Però Gombrowicz ha trigat molt en el seu Dietari (del 1953 al 1956) a fer el que diu. Abans no ha parlat sinó el personatge Witold Gombrowicz, paròdic i pallasso, garlaire d'escassa fiabilitat. I, tanmateix, se'ns fa còmplice. Sempre serà millor un jo eròtic i poca-solta, absurd i fins i tot fictici, que un jo pornogràfic i sincerament vanitós o beat. Un jo que s'intuesca, que no es revele en la seua prescindible obscenitat.

»En qualsevol cas, en el dietari, "jo" és un altre. I no resulta fàcil la identificació ni el diàleg.»

Ferran Garcia-Oliver, El vaixell de Genseric: Dietari 2004-2005.

---