Gastronomia

Després d'uns quants mesos de dejuni forçós, he tornat a consumir —amb moderació, que no em reprenguin— les menges prohibides de la pila d'àpats literaris pendents. He hagut de deixar, però, el primer plat, l'últim llibre de Melcior Comes, a la pàgina 80. Després de l'opípar tiberi literari de Les benignes, La batalla de Walter Stamm em sembla un reescalf indigest. Potser la culpa no és del cuiner, ni dels ingredients, ni de la presentació del plat, sinó del tip del menjador. Amb el sabor del plat cuinat per Littell encara a les papil·les gustatives, la proposta gastronòmica de Melcior Comes, tot i l'anomenada del cuiner, no m'abelleix. Potser un altre dia, però no pas avui, no pas amb Max Aue encara al païdor. En fi, guardo el llibre en un tàper a la nevera. I em sap greu: normalment els llibres que guardo en tàpers a la nevera s'acaben florint... Per cert, amb motiu de la publicació a Alemanya del llibre de Littell, el Frankfurter Allgemeine Zeitung ha organitzat un banquet literari d'upa. Oportunisme? Màrqueting? Potser només celebració de la literatura... [I aquí, un pica-pica benintencionat...]

En un tres i no res —quatre viatges en metro i un cafetó—, per fer-me passar la gana, m'he cruspit La vida privada de los árboles, d'Alejandro Zambra, un suculent refrigeri. Tot i la poca fortuna del títol, la prosa minimalista del cuiner de Bonsái confirma l'exquisitat del paladar dels xefs d'Anagrama —malgrat la presència de menjussa poc recomanable en la seva carta editorial.

Com a aperitiu, llegeixo que George Steiner publica un llibre de plats que no ha cuinat. En parla Pierre Assouline. Un altre xeflis, a la llista; més literatura.

I més literatura, encara, per tastar. Josep Porcar, excel·lent mestre dels fogons, delicat i innovador, anuncia la publicació a internet del seu darrer receptari de poemes. Les raons, a la Nota de l'autor:

«De Sant Cugat a Gandia passant per Burjassot, no m’intimida gens confessar que Els estius és un poemari que s’ha passejat abans per les mans de tres jurats, de diferents premis literaris, que van fallar a favor d’uns altres poemaris potser més meritoris que aquest. I d’alguna manera —diners i honors a banda— van fer bé de no premiar-lo, animant-me així a publicar els versos en Internet, on probablement seran compartits per un públic lector molt més nombrós i divers que el d’una llibreria tradicional. Tot i l’aparició dels blogs de lletres com a nou mitjà de comunicació entre escriptors i lectors, el gremi encara es mira avui amb escepticisme, quan no amb un cert recel, la virtualitat d’aquesta poderosa tecnologia que ja ha demostrat ser capaç de trencar amb les cadenes mercantils i les propietats poc intel·lectuals que, durant molts segles, han enllaunat la creació artística i, com no, la literatura, convertint el llibre en un producte poc cultural i l’autor en una marca comercial sovint mancada de certes garanties.

»Aquest llibre representa, en part, un primer assaig del que podria ser un suport molt digne per a la poesia escrita, un sistema de publicació que prescindeix de la impremta, de la tala d’arbres, de la contaminació de la indústria del paper i, sobretot, de les vies tradicionals d’edició de poesia al nostre país, les quals podríem resumir, sense por d’equivocar-nos, amb la màxima mínima de «si no guanyes no publiques». Aquesta iniciativa vol demostrar, si més no, que la comunicació entre poetes i lectors no té per què afrontar-se eternament com una qüestió de supervivència d’una espècie protegida. Anem de bòlit si encara pensem que la poesia no té cap altre remei que sobreviure gràcies als precaris canals de publicació existents perquè, en fi, la poesia, ja se sap, és com és i patirà sempre aquesta malaltia congènita que alguns han arribat a creure fins i tot glamurosa, connatural a un cert concepte de bohèmia. Aquestos canals arcaics, tan sensibles al tràfic d’influències, tot i que han estat útils fins ara per a la difusió de la lírica, no han pogut superar la situació d’agonia permanentment festiva en què es troba actualment l’edició de poesia, si més no la catalana.

»Lluny com estic d’erigir-me en redemptor d’uns conflictes que solament el temps decidirà, deixe ací els meus versos amb l’esperança d’arribar a commoure a algú amb els sentiments que jo mateix vaig sentir en escriure’ls.»
Els poemes d'Els estius, per llepar-se'n els dits, per emporcar-se'n la boca, per sucar-hi pa... I, d'acompanyament, la música, per exemple, d'aquí.

Em sembla que potser té raó Cesare Garboli:
«Esistono, secondo me, gli scrittori-scrittori e gli scrittori-lettori. Lo scrittore-scrittore lancia le sue parole nello spazio, e queste parole cadono in un luogo sconosciuto. Lo scrittore-lettore va a prendere quelle parole e le riporta a casa, come Vespero le capre, facendole riappartenere al mondo che conosciamo
Al mondo che conosciamo? En fi... Visca la R/evolució!!!

1 comentari:

  1. Gràcies per l'enllaç al meu `pica-pica" benintencionat. Hahahaha.
    Si et va impactar la novela tant com a mi, hi estpas convidat a participar. I els teus lectors també, "of course"!

    ResponElimina

Digues, digues...