Quadern del pla de la Margarida IV

4 d'agost.− El Port. Deixant enrere Gandesa, la carretera entre vinyes, oliveres i ametllers verdíssims baixa cap a Bot i Horta de Sant Joan i Arnes i Vall-de-roures. El paisatge, aquest agost, amb les pluges tardanes, és magnífic. Em sembla un fragment de Grècia, del Peloponès, posat a casa. És la sort de viure en un país de països, en un país de contrastos, en un país petit i alhora gran –fa tres hores i mitja encara no que érem al peu de les Agudes. Coneixia el Port per la banda de Morella; coneixia el Port per la banda d’Aragó, però no coneixia la part administrativament catalana del Port: tot un descobriment. Els ulls, fascinats, es perden per les feixes en què vinya, oliveres i ametllers intenten ordenar el desordre natural de les coses; com si la línia recta fos la marca humana que governa –que pretén governar— la natura. El paisatge és la mirada, l’aprehensió de volums, línies i colors. Entre el cel i la terra, al Port, els angles, les arestes de les muntanyes són el marc d’un quadre impressionant, sense corbes; no m’estranya que justament aquí Picasso “descobrís” el cubisme.

A la tarda, a Vall-de-roures, després de la visita obligada al castell i als carrerons del barri antic, aparco els nens una estona amb l’excusa d’un gelat, travesso el pont de pedra i busco la llibreria Serret. Hi remeno llibres i hi parlo una estona amb l’Octavi: del Matarranya, de la Franja, de l’Ebre, de literatura, de blogs. Em recomana uns quants llibres. El llibre El riu que parla es presenta diumenge i em diu que fins dissabte no arribarà de la impremta. Em sap greu no poder-hi ser, ni dissabte, per comprar el llibre –l’hauré de demanar, doncs–, ni diumenge, a la tercera trobada d’escriptors ebrencs, a Fondespala. L’Octavi em regala una estona de conversa..., interrompuda constantment per la clientela de la llibreria. Mentre vaig a recollir la família penso que potser els països catalans són això també, una conversa agradable, una conversa agradable interrompuda...


Cap comentari:

Publica un comentari

Digues, digues...