Pretèrit imperfet

Primer dia de la segona tongada de les vacances; ara, les «vacances» de debò. Amb tres criatures −de deu, vuit i dos anys− a casa i sa mare a la feina, és difícil trobar una estona per posar-se a l’ordinador a escriure. De dia, quan puc, llegeixo o, com que l’ordinador està gairebé tot el dia engegat, deixo un apunt ràpid al twitter. Ara «la casa está por fin en silencio, los niños duermen, la noche inunda el valle...» −i hi ha una lluna preciosa, per cert−, i ara puc escriure.

Tinc, doncs, el blog, sí, una mica abandonat; l’últim post és del dia u d’agost, avui fa quinze dies. Actualitzar el blog no és cap obligació. Tinc bastants posts començats, uns quants a mig fer..., però els posts que aparco se’ls emportarà la grua de l’oblit.

He llegit bastant, però. Aquest estiu sense obligacions la pila de llibres llegits comença a ser considerable. M’agradaria parlar-ne, però necessito... temps. Ahir, per exemple, vaig acabar Vidas post-it, de la viguesa Iolanda Zúñiga, un llibre de relats breus molt i molt interessant. I que mai no es traduirà. Però el gallec no és gaire difícil de llegir. Per exemple, aquest fragment:

«Ata que un día marcha a outro país onde hai catro horas de luz e vinte de noite. Marcha, farta de loitar contra xentes en constante somnambulismo. Marcha a bailar, gozar, vivir, á fin. É outra das vertentes da emigración. Soledad Monotonía emigra. No oco que ela deixa asentarase outra persoa, talvez unha Angustia Constante, que será pintora, que tamén emigrará.
«É o preterito imperfecto da emigración que nos afoga.»

Diu Iolanda Zuñiga que s’inspira en els personatges de Quim Monzó, i que «escollín o relato breve porque traballaba nun fast food de comida mexicana, tiña pouco tempo e necesitaba botalo fóra». És una raó com una altra. Els posts també són relats breus. Jo no treballo en un fastfood, però la cuina de casa no para...

Cap comentari:

Publica un comentari

Digues, digues...