O exiliado e a primavera

He llegit O exiliado e a primavera, una novel·la de Manuel Veiga que va guanyar el Xerais del 2004. La novel·la que he portat un parell de dies a la bossa, sense ser res d’extraordinari, m’acompanyarà, penso, força temps. O exiliado e a pimavera és la lúcida història d’Alexandre Marrube, un galleguista exiliat a Mèxic que torna a la seva ciutat natal, després de gairebé quaranta anys d’absència, per assistir a l’enterrament de la seva mare. En els tres mesos que li dura el permís, l’exiliat es troba una comunitat despolititzada que gairebé no recorda ni la guerra ni els anys de fam i que ni tan sols és conscient que viu en una dictadura. Marrube s’enfronta també amb una família que amb prou feines el reconeix, i a un noi, militant antifranquista, amb qui li costa de compartir el discurs polític. Alexandre Marrube torna a Galícia mirant de trobar o reconstruir el seu món perdut i els seus ulls topen amb una societat apàtica i desmemoriada, satisfeta amb un precari però nou consumisme, que no entén. N’he subratllat una frase: «Els escriptors autòctons tenen faltes d’ortografia a l’ànima.» Hi tornaré.