Per reconciliar-me amb els llibres, avui he tornat a llegir la
Neige, de Maxence Fermine. Hi ha dies que em sento Yuko, hi ha dies que em sento Soséki... I sempre em deixo seduir per la prosa continguda, les imatges lluminoses, el to pausat, la força de les paraules, l’eloqüència dels silencis...
Il y a deux sortes de gens.
Il y a ceux qui vivent, jouent et meurent.
Et il y a ceux qui ne font jamais rien d’autre que se tenir en équilibre sur l’arête de la vie.
Il y a les acteurs.
Et il y a les funambules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues, digues...