La idea

Arriba al matí, a mig badall; et desperta de cop i volta de la feina soporífera. Potser fa dies que et ronda, com el virus de la grip, però arriba quan arriba, la idea —i la grip. Apuntes en un bloc —amb ce— quatre paraules, l'espinada de la idea. Tornes a la feina, als il·lustres balbuceigs i anacoluts. Però tens el cap lluny, festejant amb la idea. Ara una, una mica després una altra, vas afegint paraules al bloc; la idea va prenent cos. Al migdia, a l'hora del cafè, la idea t'acompanya al lavabo, s'espera al teu costat que la màquina escupi el cafè aigualit, no et deixa estar... Tornes a la teva taula i escrius en el bloc un parell de frases, la silueta de la idea. Et prens el cafè, mecànicament. Una estona més de feina; i més paraules al paper. Abans de plegar obres un document de text i hi copies el que has anat escrivint. En treus una còpia de la impressora. Massa buits, encara. Arrenques el full del bloc. En fas confeti. A la paperera. Reculls, apagues l'ordinador, t'acomiades, fitxes, et claves els auriculars a les orelles, i mentre camines cap al metro amb el full a la mà busques les paraules que et sembla que falten per omplir els buits. Potser abans d'arribar al metro t'has d'aturar i, a peu dret, ratllar una paraula i escriure'n una altra, o afegir-ne unes quantes, no fos cas que s'escapessin... Al metro, intentes concentrar-te en una novel·la, però només hi trobes paraules que et sembla que pots fer servir. Llegir és escriure, escrivim el que hem llegit. Arribes al barri. Fas un entrepà i una cocacola en un bareto. En lloc de fullejar el diari, en lloc de fer el sudoku, en lloc de llegir la novel·la que duus al sarró, treus el paper i escrius i escrius. Aprofites el que havies escrit. O no; ho ratlles tot i comences de nou. A les cinc, el paper fa patxoca. És l'hora, però, d'anar a buscar els nens a l'escola. Una hora de patinatge, de futbol o de música..., la teva cal·ligrafia lletja va omplint el paper. Arribes a casa. Marató fins a les nou: banya nens, posa pijames, fes sopars, explica contes... A quarts de deu els nens dormen. Continua la marató: la cuina bruta, les joguines del menjador, la roba estesa, els esmorzars, les bosses de demà... Després, tres encàrrecs, dues trucades... Finalment, engegues l'ordinador. Cinc blogs, quatre correus, tres notícies, dues cançons... Obres l'open office. Un document en blanc ocupa tota la pantalla. Treus el paper del sarró, rebregat, tacat, esborrallat... Mans a l'obra. La idea es va convertint en bits..., però l'R. té pipí, l'M. parla en somnis, la T. tus... Et fas un cafè. Tornes a l'estudi. Rellegeixes el que has escrit. Consultes el diccionari. Ho retoques i ho retoques. Els bits han esdevingut «alguna cosa». N'estàs moderadament satisfet. Ho deses. Ningú no ho llegirà mai, segurament. Te'n pots anar a dormir content...

4 comentaris:

  1. "La idea" o "La literatura esporàdica". Perquè el que descrius és al cap i a la fi un dels dies reeixits, en què coïncideixen l'aparició de la idea, la persistència de la idea al llarg del dia (i a través de bars, paperets, tovallons), i l'heroïca disciplina d'abordar la plasmació final malgrat la marathon familiar. Després de totes aquestes épreuves, que el resultat no l'hagi de llegir ningú o no interessi ningú sembla gairebé el de menys.

    Salutacions, emgiro

    ResponSuprimeix
  2. como la vida misma...
    és clar que, què és sinó?
    ( a mi m'agradaria llegir-ho, de totes maneres)

    ResponSuprimeix
  3. Duquena: un dia reeixit,sí, i per això, potser, l'egoisme de no voler-lo compartir, de moment, elquemaietvaigdir...

    ResponSuprimeix

Digues, digues...