l'Alfred Polar

"Fa fred: un fred que mossega; un fred, però, que és només, diuen, una bestreta del fred carnívor que ha de venir, del fred cruel que espera arraulit a la cantonada del calendari. L’aire és esmolat com la fulla d’un ganivet. I a més, plou. O gairebé neva. De fet, plou una neu que..., o neva una pluja ─tènue, menuda, esblaimada, quasi grisa, trista com el cel trist d’una ciutat centreeuropea─ que té la consistència de la neu gairebé. El temps, com tantes altres coses, ha canviat en les últimes hores. Anit feia aquella xafogor espessa, i avui el dia s’ha llevat fredorós i amb aquesta pluja escassa, cansada, gastada. La llum despunta en les últimes fulles dels arbres i en l’asfalt humit on s’emmiralla el cel encapotat. Els carrers són ara l’absència de tota la gent que més tard els ha de trepitjar; humits i buits i gelats, són el botí que la nit ha pispat al dia quan encara dormia... Hi ha una mica llum, minsa, escarida..."