La identitat

Avui que la cosa va de cànons —de vegades em sembla que hi sobra l’accent..., però no és el cas—, reivindico un dels noms que, per mi, hi hauria de ser: Josep Palau i Fabre. L’any 1947 va escriure això:


La identitat
L'estranger

—¿De quin país és aquest estranger?
—No ho sé.
—¿Com se diu?
—No ho sé.
—¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
—No ho sé.
—¿Com us dieu, bon home?
—...
—¿De quin país veniu? ¿On aneu?
—Sóc d’aquí. Sóc estranger.

1 comentari:

  1. Identitat: complexe concepte i, alhora, necessari. En el "no importa d'on siguis, ets persona igualment aquí i allà" s'hi amaga la injustícia i la fal·làcia a efectes pràctics. No cal extendre's en el comentari perquè és prou escatidor. Tu, individu, seràs jutjat, vulguis o no, pel teu color de pell, per la teva procedència, pel teu idioma o per la teva posició social o laboral. La igualtat, doncs, desapareix i arrossega també la part justa/injusta de les comparacions individuals. Fer pedagogia en termes absoluts per a restar importància a les identitats i pensaments diferents sense que ningú s'alarmi seria, potser (tampoc ho tinc clar), quelcom ideal. Però, quan surts al carrer, la realitat s'imposa.

    ResponSuprimeix

Digues, digues...