la feina inútil de reescriure el que altres han escrit...

L'altre dia parlava de Xuan Bello i del seu Llibru Vieyu; avui us en penjo la traducció del primer poema.


A UN LECTOR FUTUR

Tu, que vas cercar la llum d’una tarda
i vas trobar-la intacta, allà t’esperava sempre,
en uns versos de Rainer Maria Rilke.

Tu, que coneixes l’emoció del mar,
la resplendor de les espases en combat,
que guardes en la memòria paraules
que secretes obren portes en la foscor.

Tu, que pots mirar cara a cara
qualsevol, un soldat,
un mercader que observa lent
el capvespre amb roses de Rabat.

Tu, que saps que qualsevol home
és tots els homes i també saps
que l’oblit és llarg i no importa.

Tu, lector, que obres ara
les pàgines escasses d’aquest llibre,
recorda l'ardor que vaig posar
en aquesta feina inútil que és reescriure
el que altres ja han escrit.

2 comentaris:

  1. Sobre la feina inútil de reescriure el que ja s'ha escrit cal un petit comentari. La història, per exemple, sempre es reescriu i sempre el resultat és diferent. En literatura potser és diferent, però el que és segur és que el context en el que es llegeix no sol ser el mateix que en el que es va escriure. A tot això, una traducció sempre comporta un mínim de subjectivitat per part del traductor, car la traducció mai és perfecta. Per tant, no és inútil reescriure el ja escrit, doncs també s'està fent un sempre saludable exercici de memòria.

    ResponSuprimeix
  2. La qüestió és la «necessitat» d'escriure, i de llegir; plantejar-se constantment per què escric, què escric..., i per què llegeixo, què llegeixo...

    ResponSuprimeix

Digues, digues...