Jornades

La intervenció:

D'entrada, volia demanar disculpes pels titubejos, els balbucejos i els quequejos que interrompran el meu discurs, perquè si em costa no embarbussar-me quan estic sol davant de la pantalla de l'ordinador, imagineu-vos avui, aquí.

Jo, poc que m'imaginava, el 15 de gener, quan vaig penjar el meu primer post, que al cap d’encara no cinc mesos em convidaríeu a explicar en públic i “a pèl” per què ho faig, això del blog, i què hi dic, i què em sembla que és tot això.

Jo, aquí, m'hi sento un estrany. I això m'ha passat sempre i gairebé a tot arreu, o sigui que tampoc no és cap novetat. I la culpa, evidentment, no és dels companys de taula, ni del públic.

També a la blogosfera; no sé exactament què hi faig, ni per què continuo penjant posts, ni perquè, si no ho faig, tinc la sensació que em falta alguna cosa. Però, a la xarxa, amagat rere la màscara del senyor Jauss, entre milers i milers de blogs, entre milions de paraules, em sembla que hi ha un espai per a la meva manera de veure el món, un espai per a les meves paraules, que amb un clic poden arribar a unes quantes dotzenes d'estranys —que a partir d'avui no seran tan estranys, i que tindran fins i tot cara—, un espai perquè no em senti tan sol, un refugi per a un “jo”, que no sóc jo, tot i que se m'assembla, que és una “identitat”, una identitat falsa, una identitat construïda, que parla i que poc o molt algú s'escolta, que és reconeguda per una comunitat, petita, minúscula, però suficient, i que fins i tot conviden a Jornades com aquestes.

Però L'efecte Jauss no comença el 15 de gener, és clar. El que passa és que el que feia, o quedava en un calaix..., bé, en una carpeta del disc dur, o, si sortia de la carpeta, arribava a un nombre limitat, limitadíssim, de persones, perquè les revistes, publicacions, fullets, projectes..., en què he col·laborat, on he penjat els meus diguem-ne “posts prebloguers” eren “perifèrics” en relació amb el centre, “perifèrics” en relació amb l'espai central que ocupaven —i ocupen, encara— els grans i no tan grans mitjans de comunicació.

Amb l'aparició dels blogs, però, aquesta distribució espacial ha deixat de tenir sentit. A internet no hi ha centre i no hi ha perifèria, o tot és centre i tot és perifèria, o —la definició que m'agrada més— cada blog és un centre i la resta, perifèria..., però la perifèria tan sols és a un clic. I això ho canvia tot. Especialment les relacions amb els altres. No sé on vaig llegir que els blogs “no eren una exhibició del jo, sinó més aviat de la relació amb la resta”.

La blogosfera ha estat descrita com “la redacció universal” en què cada bloguer escriu les seves aportacions sense restriccions —aparentment— i en un pla d'igualtat respecte a la resta de bloguers: no hi ha control, no hi caps d’opinió, ni caps d'àrea, ni caps de secció, ni cap mena de cap; a la blogosfera cada cap aguanta el seu barret: cada bloguer o bloguera fa el que vol, parla del que vol, escriu el que vol, afegeix comentaris on vol, linca amb qui vol...

I això també canvia les coses. En principi, encara que cada blog es consideri el centre d'un sistema universal de comunicació i que ordeni la blogosfera, o una part, petita, de la blogosfera, d'acord amb els seus interessos, les seves inquietuds, les seves preferències, etcètera, la força que generen els blogs, la gran majoria dels blogs, és centrífuga i no centrípeta. Encara que parlem des del “jo” de cadascú, mitjançant els lincs el que fem és que el lector que ha ensopegat amb el nostre blog miri enfora del nostre blog, que faci servir el nostre blog per anar a altres llocs, que es fixi en el que nosaltres, que pertanyem “al seu cercle” i que, per tant, “som de fiar”, hem trobat i hem cregut que era interessant de compartir.

I si la nostra mirada cap enfora no el decep, si el que li oferíem li agrada, es reforça el vincle de confiança que ens uneix, i, més tard o més d'hora, tornarà al nostre blog, i potser posarà la nostra adreça al seu blog, i això reforça encara més els vincles, i és el que fa que la blogosfera sigui efectiva com a xarxa de distribució d'informació: que els blogs se citin els uns als altres, que es posin lincs dels uns en els altres, que el lector del nostre blog ens citi en el seu blog..., i així successivament.

Però què és i per a què serveix un blog? Un blog només és, de fet, un mòdul per escriure i inserir textos en una base de dades i un mòdul de producció per editar els textos i penjar-los en una pàgina web amb un criteri temporal en què, a diferència dels dietaris clàssics, l'últim text inserit és el text que apareix en primer terme. Per fer i mantenir un blog només cal tenir un ordinador amb connexió a internet, un nivell bàsic d'instrucció i, això sí, alguna cosa a dir.

A través dels blogs s'estableixen tres o quatre nivells de comunicació: un, amb nosaltres mateixos, a l'hora d'escriure el post; un altre nivell és la conversa privada, mitjançant el correu electrònic, amb altres bloguers; un altre és la conversa pública, mitjançant els comentaris, que poden ser signats o anònims, i l'últim és la “tertúlia”, que és una conversa pública però amb tant de “soroll” que la comunicació és impossible, o gairebé, o sigui, xerrameca.

Els blogs són “la part habitada d'internet”, perquè darrere de cada post hi ha el bloguer o la bloguera, i les seves circumstàncies. I, per tant, vol dir que hi pots trobar de tot: n'hi ha que parlen i parlen i parlen, i n'hi ha que escolten; n'hi ha que criden; n'hi ha que insulten; n'hi ha de tràgics; n'hi ha de còmics; n'hi ha que saben parlar i n'hi ha que no saben escoltar; n'hi ha de brètols; n'hi ha de fotetes; n'hi ha d'ofesos i n'hi ha que ofenen; n'hi ha que representen un paper; n'hi ha que escolten, escolten i escolten i al final diuen la seva; n'hi ha que saben la Veritat; n'hi ha que parlen fluixet; n'hi ha de nyeu-nyeus; n'hi ha de seriosos; n'hi ha d'estripats; n'hi ha que ho saben tot; n'hi ha que no saben res; n'hi ha que només saben que no saben res; n'hi ha que tenen un Discurs; n'hi ha que tenen contradiccions; n'hi ha de mentiders; n'hi ha que classifiquen, n'hi ha que són classificats; n'hi ha de trapelles; n'hi ha de “pessigats”; n'hi ha que no callen mai; n'hi ha de busca-raons; n'hi ha de promiscus; n'hi ha de rars, n'hi ha d'ubics; n'hi ha de fingidors...

Això teòricament és una trobada d'escriptors, i jo no sóc escriptor. Saber escriure sense fer faltes d'ortografia, saber posar subjecte, verb, predicat i complements amb una mínima competència no et fa escriptor, et fa lingüísticament competent, però no et fa escriptor, per molt “literàriament” que et sembli escriure.

Per ser escriptor, a més de la competència lingüística, cal una “voluntat” literària. I, que jo sàpiga, posar quatre lincs, copiar un poema, penjar un text, fer un comentari amb més o menys gràcia, recomanar un lloc, parlar d'un llibre, recordar un poeta, fer una citació, explicar una pel·lícula, encara que sigui del Wong Kar-Wai..., hi veig poca voluntat literària, aquí.

L'efecte Jauss, però, és un blog de literatura, que parla “de” literatura, en general. I, per això, m'imagino que sóc aquí. Penso que per “escriure” literàriament cal tenir temps, que escriure és escriure i escriure i estripar i reescriure, i per a això cal temps, i diria que no en tenim gaire..., que els bloguers, en general, no en tenim gaire; si més no, jo no en tinc. O no en tinc prou. Per tant, la meva poètica és una poètica de l'esgarrapada, una poètica del cuita-corrents...

Que això és un gènere nou? Potser sí. Penso que és massa d'hora per afirmar-ho amb rotunditat. Però en tot cas és un gènere adscrit a la poètica de l'esgarrapada i del cuita-corrents, perquè si faig una ràpida caracterització dels blogs, del meu i de la majoria dels que llegeixo, em trobo: microrelats, divagacions, comentaris de fets d'actualitat, miniarticles, citacions diverses, recomanacions, quatre insults, crítiques d'altres blogs, anècdotes, assaig en píndoles, pseudofilosofia, molta columna d'opinió, una pinzellada per aquí, una foto “xula” per allà, algun poema..., sempre breus, sempre, o gairebé sempre, escrits a rajaploma, i, si no, ho sembla... Que és igualment literatura?, no dic que no, però hi trobo a faltar alguna cosa encara, i alguna cosa que és important...

Això no vol dir que no hi hagi blogs “d'escriptors”, que no n'hi hagi d'una qualitat important, que no hi hagi posts que diguis "manoi!", però, hi insisteixo, són una minoria, i encara em costa dir-ne “literatura”. Hi trobo a faltar “contingut”. Però, és clar, això només és qüestió de temps. M'imagino que els blogs, la generalització dels blogs, canviarà la relació dels lectors amb els escriptors i dels lectors amb el suport, i que la lectura, com a concepció teòrica, canviarà; potser els valors estètics seran uns altres, i els blogs, l'expressió d'un nou gènere. Potser.

De moment, penso que anar fent un blog no és ser escriptor, però es pot ser escriptor i anar fent un blog. Anar fent un blog vol dir, almenys en el meu cas, tenir una finestra oberta a internet per dir el que vull, per parlar bàsicament de literatura, sí, però també d'altres coses. I per fer-ho en contacte indirecte amb altres que comparteixen amb mi, almenys en part, una estètica, una manera de veure el món. No és poc.

A mi el que m'agrada és llegir. I llegir és..., és..., no sé si dir-ho..., llegir és agafar un llibre. I punt. I això és importantíssim. I és important, també, que bloguejar no ens faci perdre el llegir, perquè hi perdrem l'escriure..., però que malgrat tot seguim bloguejant...


Avui, a BTV, a les deu, la Tina, el Carles, ex Notes al marge, i el Màrius.

I demà, més.

4 comentaris:

  1. Felicitats, un discurs del tot encertat, tant en el concepte de comunicació com en la manera que tens de veure les coses.

    Bé així ho veig jo.

    ResponElimina
  2. Li havia dit a la Aeroplana Ravaliana que el seu post (7.6.05) era el més sensat que havia llegit sobre el col·loqui. Ara ja sou dos.
    Gràcies.

    ResponElimina
  3. Benet 16 1/28/6/05 7:40 p. m.

    Grava't això que has escrit perquè no es perdi.
    Després posa al Micros. Outlook : obrir-ho d'aqui a dos anys, tal dia com avui.
    Veuràs el fart de riure que et faràs.

    ResponElimina
  4. Anonymous, qwert: moltes gràcies.

    Benet 16 1/2: no cal esperar tant, amb un parell de mesos n'hi haurà prou...

    ResponElimina

Digues, digues...