Quaderns...

Des de 1997 hi ha dos llibres permanentment a la meva tauleta de nit, a més dels que hi són provisionalment. Des de fa, doncs, set anys, molts dies, abans d'anar a dormir, obro els Cahiers 1957-1972, de Cioran, o els Quaderns de l'Alquimista, de Josep Palau i Fabre. Potser no els he llegit de dalt a baix, segurament, o potser sí, perquè set anys són molts anys i 1400 pàgines, en total, no són gaire –0,54794520547945205479452054794521 pàgines cada dia, si fa no fa–, no ho sé, no ho sabré mai, però tampoc no m'importa, perquè tant me fa. Sovint els obro abans d'anar a dormir, o l'un o l'altre, o tots dos, i en llegeixo un parell o tres de pàgines, només per llegir alguna cosa intel·ligent al cap del dia, perquè hi ha dies que... deunidó. De Cioran, no crec que n'hagi de dir res; tret, és clar, que no n'hi ha res traduït en la llengua dels imparables –i da-li! De Palau i Fabre..., jo crec que Palau i Fabre és un dels grans personatges de la cultura catalana del segle XX. Ha fet de tot i ho ha fet bé. I penso que caldria llegir una mica més i una mica millor la seva obra; en la seva poesia, en els seus contes i els seus “quaderns” hi ha passió, hi ha intel·ligència, hi ha moltes peguntes i poques respostes, hi ha un univers, hi ha un “home”, i tot això, vist el que s'ha de veure, ja em sembla molt. Vaja, que és un luxe que “visqui” tan a prop.

La veritat és que és reconfortant deixar el llibre, apagar el llum, tancar els ulls, donar-hi unes quantes voltes, mirar de dormir..., després de llegir, per exemple: “Je m'éloigne de plus en plus de l'exclamation. Est-ce fatigue, vieillesse ou seulement bon sens?”, o: “El senyor Esteve? Tots en som fills, o néts o besnéts. El senyor Esteve és l'home d'un país ocupat, que prou feina té a guanyar-se la vida,i que no vol saber res de res que no sigui aquest guanyar-se la vida amb el treball obstinat i incessant, perquè qualsevol cosa li fa por que pugui comprometre la seva activitat, l'única que durant molt de temps li fou permesa. Guanyar-se la vida i gràcies!”, o una reivindicació dels contes de Diego Ruiz.

1 comentari:

  1. De Srs. Esteve en deu tenir algun cadascun de nosaltres en la família. Provaré de descobrir en "Palau i Fabre", de moment. Potser m'animo amb en Cioran un dia d'aquests...

    ResponSuprimeix

Digues, digues...