Qualsevol classe d’inhumanitat esdevé, amb el temps, humana...

Una setmana sencera amb Yasunari Kawabata, amb la inquietant La casa de las bellas durmientes i Le maître ou Le tournoi de go. No hi ha res de traduït al català, crec. I tan imparables i tan contents! I de fons dos discos, que de fet són o podrien ser el mateix disc: In the Mood for Love i 2046. I no sé per què em ve a la memòria Lost in translation, una de les pel·lícules més cursis que he vist...

Cap comentari:

Publica un comentari

Digues, digues...