Tunnustuksia

Confessions
Annukka Peura


1.
La flor es bada, la cara girada cap a la llum més blanca de les llums. Al voltant tot s’esvaneix, carrers, arbres. Tot s’ha escrit.

2.
S’ha escrit que cada mil anys les bardisses floreixen en llengües de foc.
I la flor es diu Dolores i ella és la bellesa i ella és el dolor.

3.
I la flor es diu Dolores.
És el cavaller de roses
i l’hidalgo de jacints:
avui és immortal...

4.
No morirà avui,
la mà per un moment ha despullat de la cara la desesperació.
I la ferida, que sagna que sagna a l’interior, dorm.

5.
La seva cara
la meva mà
i tot això que és.

6.
Dolores en el roser silvestre
Dolores en el cant dels ocells
Dolores en el clotet de l’espatlla
Dolores en la boca del petó

7.
De la profunditat torna en si.
Petites estrelles marines tremolen encara sobre les parpelles.
El seu sol és gran i la seva pupil·la petita.

8.
El seu sol tenyeix el periheli dels cabells.
El seu vestit es fon amb les dunes daurades del cos.

9.
Entre el braços i en el tors, els cabells als dos costats del coll
ella és ella és ella és

10.
Aquests són: vespres en els quals encara s’atarden les ombres dels vianants.
Perfums que escampen llurs pètals sota la pluja.
En llur centre pla, ossuda i solemne, una petita mort.
I una minúscula d.

11.
Aguanta sola a les ribes del pensament.
Al voltant dels ulls s’allarguen cercles negres.
Pensando en la muerte.

12.
El sol o res, diu Dolores.


13.
Que els fenòmens restin inexplicables, com verges ambrades que coven miracles,
o com la papallona, que a l’encreuament vola a través de la corona solar.
Que restin inexplicables les cartes irreflexives, i la inclinació a seguir la papallona,
i l’esvoranc del carrer, i les ganes d’aterrar allà on la corda de la consciència
no arriba.

14.
Vols morir-te però la vida et vol per a ella,
et posa a la mà un branc sanguinolent i diu: cuida-te’n,
i tu vas plorar i el vas fer home novament.

15.
Els arbres que de nena t’atemorien s’alcen al voltant del teu llit,
un per angle. Sostenen el sostre i el son de qui dorm.

16.
Sobre el coixí la mà i una carona serena.
La llum embolcalla els bruns turons sorrencs de les espatlles, embolcalla el front,
ondeja suaument de la gola a vida i allà es posa.

17.
Dolores dorm. En el tronc despunten fulles i brots, es ramifica,
s’espesseix, es transforma en arrels. De la capçalera del llit creix un roser silvestre.
Petites flors rosades s’obren a les puntes dels cabells.

18.
Les verges seuen a l’espona del llit i parlen amb els arbres.
Dolores no es desvetlla, no espera, no sent.

19.
Les verges i Dolores passegen pels jardins del somni. Recullen
de les ales l’or en fulls i llegeixen en el vol el que la papallona mai,
mai no tindrà temps d’escriure.

20.
Com s’ha empetitit i aclarit el món!
diu Dolores i dorm. Somnis esblaimats.
Les ondulacions del llum d’oli en el sostre.
Fils de fums en l’aire de color aigua.
Xinel·les daurades sota el quadre del sant.

21.
La bellesa, que és inherent a la persona,
no tant gràcia innata de la joventut
com superba irrevocabilitat d’un fresc gairebé llest.
Aquesta és Dolores.

22.
Dolores en el roser silvestre.
Dolores en el cant dels ocells.
Dolores pertot.

23.
La cara més blanca de la llum, que reposa.
Al voltant tot creix i s’entortolliga.

24.
És escrit, tot en el nom és escrit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digues, digues...