De reedicions

L’altre dia el meu llibreter preferit reivindicava les editorials que aposten per crear i mantenir un catàleg. Avui hi he pensat quan, de sobte, m’he trobat dintre d’una llibreria –la llibreria– del barri. “Avui no et compraràs res”, m’he promès, debades. Després del sant aquell que en diuen del llibre, les llibreries han recuperat la calma: han desaparegut les piles i les caixes de cartró; els llibres han tornat amb ordre a les prestatgeries, les novetats han ocupat amb seny l’aparador i els nens poden tornar a remenar contes sense que l’amo es posi nerviós. Evidentment, no hi havia ningú; bé, sí: una mama d’una nena que necessitava un llapis i no sabia quin. Enmig d’aquest oasi de pau, amb els nens col·locats a la minisecció infantil, he pogut passejar tranquil·lament, amb calma, agafar i fullejar llibres, llegir contraportades i primeres pàgines, ensumar l’olor de tinta... I descobrir tres reedicions imprescindibles, que, entre el soroll estrident de les novetats, i a l’ombra de l’omnipresent Pujols, poder han passat de resquitllada: la de Solitud, la de l’Homenatge a Catalunya –bonica i digníssima– i la dels Tristos tròpics –això sí, amb la faixa del Premi. Finalment, m’he emportat un llibre sobre les balenes –pare, pare, va..., és que el necessito per a l’escola... – i la Pútrida patria, l’aplec d’assajos sobre literatura de W.G. Sebald. Aviam...

2 comentaris:

  1. Sí, a mi també em cansa l'omnipresent Pujols. De fet, però, els seus reculls d'acudits són el precedent de la literatura que agrada, vull dir que es ven, en aquest país: Monzó, Moliner i Buenafuente.

    ResponSuprimeix
  2. El mantenidor d'aquest blog no es fa responsable del contingut dels comentaris. El mantenidor d'aquest blog amb prou feines se sent responsable del blog. El mantenidor d'aquest blog no sap ni tan sols, i no ho vol saber, de moment, com s'esborren els comentaris inoportuns o poc respectuosos. De moment, el nivell és tolerable, però, si la cosa continua així, qui sap...

    ResponSuprimeix

Digues, digues...