El matí

«El cel, damunt del mar; colors: del gris a un rosa commocionat, gairebé roig... Des del sofà on ha passat la nit, vestit, mig tapat només amb una manta, l’home, en obrir els ulls... Acaba de sortir del pou de la inconsciència; s’ha trobat sol, al sofà, vestit, mig tapat només amb una manta, el cos adolorit, i aquells colors... El sofà és estret, vell; les molles estan cansades; la roba gastada irrita... Estira els braços i les cames; sent la fuetada del dolor que li desperta el cos, un pessic als músculs. Es mig incorpora. Amb la manta als peus, la son encara als ulls, el dolor al cos, mira per la finestra i veu només –només!– el dia que neix, el joc de colors que remena l’horitzó, i retroba el fil, el fil tènue que uneix la seva consciència amb el dia anterior: la tassa, les ulleres, el llibre, l’equip de música engegat, la safata amb les restes del sopar –un got, un ganivet, un plat, molles de pa, peles de formatge i de fruita...–; una mica més enllà, el quadre, els llibres, els discos..., i, més enllà encara, enllà del finestral, un dia que neix, un altre dia, un dia més, un dia menys...»

Per al Kalab, que n’ha de veure molts, moltíssims, de matins.

Cap comentari:

Publica un comentari

Digues, digues...