Discos

Fent endreça trobo al fons d'un armari una pila de discos de vinil. No sé com hi han anat a parar, perquè els discos, representa que els tenim en un altre lloc. Els nens, potser, jugant...? Un expedient ics domèstic... Tant se val.
He tret la pols al giradiscos, he passat un drap humit pel vinil, que ha quedat lluent, i m'he passat el matí posant-los, un darrere l'altre.

Eren aquests:

A Toast To Those Who Are Gone, de Phil Ochs.
El primer disc d'Hertzainak...
Alphabed: A Mystery Dance, d'Andrew Poppy. Què se n'ha fet, d'aquest home?
Abracadaboum!, de Bérurier Noir, que vaig comprar a París.
War, d'U2.
Koyaanisqatsi, de Philip Glass.
La música de la pel·lícula Down By Law, de John Lurie.
Cerco, de Xutos e Pontapés, que vaig comprar a Lisboa.
1000 airplanes on the roof, de Philip Glass, que vaig veure un estiu a Berlin, l'any...
Speaking Tongues, de Talking Heads.
The Head on the Door, de The Cure.
Blues de la frontera, de Pata Negra.
Home of the Brave, de Laurie Anderson. Mira que la vaig veure vegades, aquesta pel·lícula!
The Kiss and other movements, de Michel Nyman, el disc de les impressionants Water Dances.
El concert de la Companyia Elèctrica Dharma i la Cobla Mediterrània al Palau de la Música.
A Man of no Fortune & with a Name to Come, de Wim Mertens.
Arab Shadows, de Dissidenten.
Una Passió segons sant Joan, en una edició de l'editora russa Melodia, que devia comprar a Berlín Oriental o a Bulgària.
Watermark, d'Enya. Què se n'ha fet d'aquesta noia?
I la música de París, Texas, de Ry Cooder.

M'he adonat que tots són dels vuitanta, de fa vint anys. Que aquests discos diuen moltes coses: de mi, bàsicament, tothom té una història, però no només de mi. Que els anys no passen debades. Que fa vint anys.... Que som el que ens hem anat fent. Que comença a fer vint anys de moltes coses, vint anys...