Não sou nada...

Tracalejant per aquests blogs de déu, arribo a la tabaqueria més ben proveïda de la xarxa. Hi viuen una pila de «persones». I una d’aquestes, un tal Alvaro de Campos, va dir i va deixar escrit:

Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.

Que només és el començament del poema que teniu sencer aquí.

Jo tinc la versió catalana que en va fer Joaquim Sala-Sanahuja per als Llibres del Mall (altrament dits, quan van fer fallida, «Lliures del Mal» —aquesta maledicència popular... — ), de l’any 1985, però no la copio aquí per p... mandra, a l’hora que és. Gairebé vint anys després, els Quaderns Crema (altrament dits «Cuadernos del Peñasegado»), la van reeditar (revisada, suposo), però jo no la tinc; m’imagino que es deu poder trobar amb facilitat. És, d’alguna manera, la fi del fil, que deia aquell...