Maurici Serrahima

Em fan arribar, calent encara, acabat de sortir del forn —moltíssimes gràcies, N.—, el volum cinquè, penúltim, del dietari Del passat quan era present, corresponent als anys 1969-1971, de Maurici Serrahima.

Maurici Serrahima és un intel·lectual de quan en aquest país n'hi havia, d'intel·lectuals. Ep, encara n'hi ha —dos?, tres?—, però la majoria dels que van pel món com a intel·lectuals només són —ai!—«opinadors» o «opinionistes».

La seva obra és monumental. Hi ha els contes, les novel·les, els assaigs —els imprescindibles i actualíssims, encara, La crisi de la ficció i Sobre llegir i escriure— i, sobretot, les memòries. Aparegudes amb diversos noms, amb intermitència, autocensurades, censurades i finalment reeditades senceres i amb dignitat, les «Notes i records», o sigui De mitjà vida ençà —«un petit tast», en digué—, tots els volums de Del passat quan era present, les Memòries de la guerra i de l'exili, són, com va dir Josep Pla, la seva «obra més important».

Les «Notes i records» apleguen més de trenta anys de reflexions i records. Maurici Serrahima s'hi despulla —intel·lectualment— i hi despulla la societat catalana. Amb humor, amb intel·ligència, amb sensibilitat, amb elegància, amb tendresa, amb contradiccions, sense pèls a la ploma...

Per exemple, quan parla de Gabriel Ferrater: «Quina llàstima que aquest xicot, tan jove encara, un dels homes més intel·ligents i un dels millors escriptors del país, vagi completant tan de pressa la pròpia destrucció pel camí de l'alcohol!»

O de Jordi Pujol: «...i per aquí anem a parar a en Jordi Pujol, que accentua la tendència a "ésser ell" que poc o molt ha tingut sempre i que —com diu en Josep [Benet]— voldria ésser a la vegada coses incompatibles, com són cap polític del catalanisme, banquer, cap de les Comissions Obreres i creador de l'Enciclopèdia, però d'una manera visible i que, almenys, no pogués ésser confosa, ja des d'ara, amb la intervenció dels altres... El resultat és el de sempre: fer servir gent de segon o tercer ordre, que siguin subordinats d'ell i que no l'eclipsin. Llàstima de xicot! Molt superior —ni cal dir-ho— a en Cendrós, en tots els aspectes, no té ni imaginació ni do de gents, i el recrema una estranya ambició, en uns certs aspectes desinteressada, en altres absorbent, que centra en aquella voluntat de manar basada més en la tenacitat que en la competència.»

Me n'interessen especialment —deformació professional— les anotacions relatives a la llengua, al fet d'escriure, a les lectures, a l'activitat cultural...

Un exemple:
«Temps enrere, en un text meu sotmès a correcció per a ésser publicat, hi havia en les primeres ratlles un substantiu seguit de l'adjectiu i, no gaires ratlles més avall, els mateixos adjectiu i substantiu posats en un ordre invertit. El corrector, amb llapis, va posar-me —és curiós— el primer adjectiu davant del substantiu i va igualar així els dos binomis "adjectiu-substantiu"; cal dir que ho feia contra la regla normal i potser perquè sonaven més bé. Jo vaig esborrar la correcció i ho vaig tornar a deixar tal com estava. El corrector va protestar i em va dir que calia tenir un criteri: o una cosa o l'altra. Jo m'hi vaig negar i no li vaig subratllar que, si calia fer alguna modificació, hauria d'haver estat per ajustar els dos "binomis" a la regla —els substantiu abans de l'adjectiu— ni li vaig fer cap raonament sobre la diversitat de solucions, i em vaig limitar a dir-li que a mi m'agradava així. Aleshores ell em va dir: "Però això és una manca de criteri! Com en diu, vostè, d'això?" I jo li vaig respondre: "Jo, d'això, en dic escriure."»

Després d'haver llegit gairebé íntegrament les seves memòries no em fa vergonya reconèixer que hi he descobert tardanament un escriptor, un dels grans escriptors en llengua catalana, un dels memorialistes més interessants del segle passat, tot un personatge que, humilment, amb modèstia, com si no s'ho acabés de creure, ens ha deixat una de les millors mostres d'això que en diuen «literatura del jo»: l'obra —la vida— d'un home intel·ligent. En fi, tot un luxe.

Cap comentari:

Publica un comentari

Digues, digues...