«L'escriptor, doncs, no tan sols ha de tenir cura de la llengua, sinó que —més que res— ha de trobar l'actitud adequada davant d'aquesta llengua. I adequada vol dir que, si pot ser, no el limiti. Aquell que es deixa atrapar per les paraules és un estilista fluix. També és fluix aquell que —com fan algunes senyores— es vol guanyar la fama d'immaculat, perquè, si la guanya, fins i tot el seu pecat més nimi esdevindrà un escàndol.
»Els escriptors que es delecten massa en la suposada precisió de l'estil, que s'esforcen per enlluernar tothom amb una matemàtica inexistent del llenguatge i posturegen amb la seva "mestria" (l'escola d'Anatole France) no estan fets a la mesura dels nostres temps, sobretot si tenim en compte que el sibaritisme ha passat de moda. L'estilista contemporani ha de sentir la llengua com una cosa infinita i en moviment, una cosa que no es deixa dominar. Per això posarà més èmfasi en el seu forcejament amb la forma que no pas en la forma mateixa. Desconfiarà de la paraula perquè és una cosa que se li escapa. Aquesta relaxació dels lligams que uneixen l'escriptor amb la paraula li proporcionarà una gosadia més gran a l'hora d'usar els mots.
»El més important és que un excés de teoria, una actitud massa saberuda davant de l'estil, no privin la paraula de la seva eficàcia a la pràctica, a la vida. Perquè l'art es produeix entre persones vives i concretes i, per tant, imperfectes. Avui dia abunden els estils que avorreixen, que cansen, que ens fan treure el fetge per la boca, perquè són producte d'una recepta intel·lectual, són l'obra d'una gent esquerpa i, senzillament, mal educada...»
Dietari (1953-1956) [Traducció d'Anna Rubió i Jerzi Sławomirsky]
Tots en coneixem uns quants de mal educats teòrics d'aquesta mena, que ens avorreixen en els seus llibres i pontifiquen des de les trones universitàries o des de columnes periodístiques: sense anar més lluny a l'AVUI, l'altre dia un llorejat i jocflorejat mestre tites imparable que blasmava Enric Casasses, JR Roig i Dolors Miquel en nom de la seriositat (¿?)
ResponEliminaNo privem ningú de l'espectacle, i repdoduïm la seberuda i seriosa reflexió del jove-poeta-teòric-professor "mal educat" del dia:
ResponEliminaEl club de la comèdia
Joan-Elies Adell
D'un temps ençà, els monòlegs còmics han poblat les pantalles de les diferents televisions, tant públiques com privades. Aquesta moda, com és ben conegut, fou impulsada pel programa El club de la comedia, que va començar a emetre Canal+ ja fa uns anys, i també pels soliloquis que obren els programes d'Andreu Buenafuente, des de La cosa nostra a l'actual emès per Antena 3. Es tracta d'una adaptació de la stand-up comedy o comèdia a peu dret, un gènere molt popular als Estats Units. En aquell país és força habitual que aquest tipus d'espectacle humorístic es puga veure en clubs nocturns i bars, on el còmic, dalt d'una petita tarima, assegut en un tamboret i amb un micròfon a la mà, fa riure el públic amb un humor basat en el llenguatge i la gestualitat, tot posant en evidència l'absurditat de la vida quotidiana.
A Catalunya, però, a banda dels còmics professional (José Corbacho o Manuel Fuentes, a més de Buenafuente), aquest "club de la comèdia" té uns practicants estranys que, en lloc de participar en el cicle de monòlegs de Cómicos de barra d'El Terrat patrocinat per San Miguel, no sé si per poc graciosos o per massa extravagants, es dediquen també a anar per bars i locals de Catalunya oferint-nos els seus espectacles poètico-humorístics.
Sota l'excusa d'una aparent posada en escena underground i contracultural, aquests poetes-pallassos es dediquen a fer recitals no sota els auspicis de cap beguda alcohòlica, sinó amb el suport de les administracions publiques que, temoroses de ser acusades de reaccionàries o poc modernes, donen ales a una visió rebaixada i regressiva de l'avantguarda, que es pretén provocadora quan és, en realitat, banal i repetitiva.
"És trist dir-ho, estimat Luis, però l'escàndol ja no existeix", va dir Breton a Buñuel després que Max Ernst hagués guanyat el gran premi de la Biennale de Venècia, en 1954. Aquesta és el patetisme de certa avantguarda institucionalitzada: la provocació aparent esdevinguda norma. Ja entrats en els 60, escrivia Pasolini, contra aquesta pràctica artística: "La redescoberta de les avantguardes és un moment terrorista posterior a les generacions precedents del compromís. Aquesta redescoberta ha portat a la confusió entre els joves, els ha comunicat el costum de la ficció revolucionària, de la revolució fictícia, formal, arbitrària. Revolta merament verbal, lligada al neocapitalisme a través de l'acceptació paradoxal de la integració i l'exhibició provocadora de la mala fe".
Estic d'acord amb Pasolini. Aquesta avantguarda residual, a més, acaba amagant i deixant en un segon pla altres pràctiques literàries, veritablement radicals i arriscades: estic pensant en Víctor Sunyol, per exemple.
Vaig tenir l'ocasió de veure una actuació d'aquests poetes-humoristes a Reus, en una de les sessions del 1r Festival de Poesia Taca d'oli: en aquesta ocasió el cartell el formaven Josep Ramon Roig, Enric Casasses, Dolors Miquel i Jaume Sisa. No comentaré gaire de Sisa: un bon cantautor que, com els altres galàctics, hauria de saber cap on va l'equip amb què juga. De Casasses, només vull dir que fa llàstima que un gran poeta es dedique a fer de bufó de segona categoria, buscant la burla fàcil que acontenta el poder, mediàtic i polític. De Roig, que el seu intent de reflectir poèticament la vivacitat i la riquesa expressiva de la llengua col·loquial tortosina s'acabe convertint en simple burla intranscendent d'un dialecte a les orelles d'un públic presumptament urbà, tot convertint el tortosí en una cosa rural i risible. I, finalment, de Dolors Miquel només diré que exhibeix un feminisme insubstancial, basat en l'obscenitat bròfega, en la rima fàcil i l'estirabot groller, més proper al populisme conservador de Bernat i Baldoví, que no pas a cap visió crítica. Res de capgirament social, com Bakhtin atribuïa en l'època medieval al riure i al carnaval, sinó apalancament reaccionari, broma pueril. Un exemple més de com la postmodernitat ha renunciat a una idea "forta" de literatura per convertir-la en entreteniment de bar: un simple club de la comèdia.
No ho trobo tan lleig... Això de reduir Gombrowicz a un tou anti-intel·lectualisme, en canvi...
ResponEliminaAntimestretitisme, no confonguem intel·lectual amb insensible o illetrat: si considerar Casases un pallasso perquè llegeix i recita amb gràcia és ser intel·lectual, vaja..ens calen cursets de lectura elemental.
ResponEliminaa veure, només volia dir que, segons com, no ho trobo tan escandalós. la cita de passolini, per exemple, la trobo molt adequada. criticar, simplement, la poesia "graciosa" (o humorística, pel que fa al cas), aquí hi ha el punt dèbil de l'article, que sembla exigir una poesia "profunda", que toqui temes seriosos; i naturalment, no tota pot ser així. casasses no és intocable, per molt que adell intenti matisar la cosa amb això de gran poeta (i amb el mot "bufó", que no és sinònim de pallasso; lectura elemental); i en el fons, té raó, ven una avantguarda poc incòmoda, alhora que una poesia sovint (no sempre) molt estimable. i té raó també, crec, amb el jr roig, tot i que crec que no és culpa del jr roig. que pel camí, i per l'oportunitat, pel context i els precedents, adell estigui fent un paper ben galdós, això no ho discuteixo. però és una qüestió, diguem-ne, "formal", o si voleu estratègica. i s'està fent un flac favor a si mateix, des d'un cert punt de vista. una altra cosa és que, algun dia, s'hauria d'examinar clarament què hi ha realment darrera el suposat èxit dels recitals de poesia...
ResponElimina¿Què hi ha al darrera? ¿Un complot? ¿Una anomalia genètica? ¿Subvencions generoses de la conselleria? ¿una innata tendència a la superficialitat riallera i goliardesca?
ResponElimina