Avergonyir-se

Sí; m’avergonyeixo del post d'ahir −bé, d'ahir amb data d'avui. Ni el senyor Calvino ni el senyor Palomar no es mereixen que els tracti així. No sé què em devia passar; la calor, potser, que em va fer mal... “Cap de setmana xardorós...”, “el sempre refrescant...”, marededeusenyor! Com se’m va ocórrer de posar aquella imatge dels tes freds?! Però és que deunidó!

Espero que em sabreu perdonar. Prometo que no tornarà a passar. Com a càstig, torno a copiar el que és important de debò.

Diu Italo Calvino: «Rileggeno il tutto, m’accorgo che la storia di Palomar si può riassumere in due frasi: “Un uomo si mette in marcia per ragiungire, passo a passo, la saggezza. Non è ancora arrivato.”»

Diu el senyor Palomar: «Solo dopo aver conosciuto la superficie delle cose, − conclude, − ci si può spingerre a cercare quel c’è sotto. Ma la superficie delle cose è inesaurible.»

Vale!

3 comentaris:

  1. Capito, capito...

    ResponSuprimeix
  2. Quan Italo Calvino vivia a París i als fosquets era l'encarregat de tirar els fems domèstics al contenidor de la cantonada, en aquell passeig diari, la seva escriptura agafava el vol, aquell inimitable que l'ha caracteritza...

    ResponSuprimeix

Digues, digues...