Em llevo tard. Dino molt tard. Ve Teresa per la qüestió dels arrendaments a cobrar. S'hi està poca estona. Em poso a treballar en el Menorca. Avanço bastant. Ve Pujol de la Caixa i em porta uns llibres. Abans havia vingut Tané a prendre les mides de l'habitació que s'ha de fer al badiu. Li he donat deu mil de paga i senyal. Després ve Pere. Parlem amb Pujol llarga estona. Marxem a Palafrugell quasi a les nou. A l'estanc. Després deixem Pujol a casa seva i anem a can Pere. El sopar. Bacallà molt bo. Havent sopat, al mas. Fa una nit estrellada però una mica fresca. Em trono a posar en el Menorca i acabo el capítol de «Les illes» sobre aquesta illa. Vint-i-cinc quartilles. Potser altres coses quedaren més malament. Ja veurem. Al llit quan al rellotge de la sala —que Teresa avui ha fet anar— toquen les dotze. Llegeixo.
I Bolaño:
Soñé que estaba soñando y que en los túneles de los sueños encontraba el sueño de Roque Dalton: el sueño de los valientes que murieron por una quimera de mierda.
El autor suspende su trabajo en el cuarto oscuro, los muchachos dejan de luchar, los faros de los coches se iluminan como tocados por un incendio. En la pantalla sólo veo unos labios que deletrean su momento Atlántida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues, digues...