Laisse-moi devenir l'ombre de ton ombre...

Brel...





Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit déjà
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le cœur du bonheur
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas

Moi je t'offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Où il ne pleut pas
Je creuserai la terre
Jusqu'après ma mort
Pour couvrir ton corps
D'or et de lumière
Je ferai un domaine
Où l'amour sera roi
Où l'amour sera loi
Où tu seras reine
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas

Ne me quitte pas
Je t'inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras
Je te parlerai
De ces amants-là
Qui ont vu deux fois
Leurs cœurs s'embraser
Je te raconterai
L'histoire de ce roi
Mort de n'avoir pas
Pu te rencontrer
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas

On a vu souvent
Rejaillir le feu
D'un ancien volcan
Qu'on croyait trop vieux
Il est paraît-il
Des terres brûlées
Donnant plus de blé
Qu'un meilleur avril
Et quand vient le soir
Pour qu'un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s'épousent-ils pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas

Ne me quitte pas
Je ne vais plus pleurer
Je ne vais plus parler
Je me cacherai là
A te regarder
Danser et sourire
Et à t'écouter
Chanter et puis rire
Laisse-moi devenir
L'ombre de ton ombre
L'ombre de ta main
L'ombre de ton chien
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas.

9 comentaris:

  1. Una de les millors cançons que s'han escrit mai.
    És tot un plaer retrobar el vídeo. Moltes gràcies.

    ResponSuprimeix
  2. Mmmmm....La cançó preferida d'algú a qui estimo molt. Preciosa.

    ResponSuprimeix
  3. Fantàstic! I amb video, genial!

    ResponSuprimeix
  4. És la cançó més PATÈTICA (en el sentit etimològic del terme) que s'ha escrit mai. "L'ombre de ton chien..." No es pot caure més baix que això, la qual cosa demostra que l'amor és una cosa lamentable quan s'entén com a dependència afectiva i anorreament personal. No m'agrada gens, però gens, el sentit eròtic-nihilista d'aquesta mítica cançoneta de Brel. El paio, estava suat o plorava? Guapo, guapo, no era.

    ResponSuprimeix
  5. És la segona vegada que entro al teu blog per escoltar la cançó patètica, segons el tonibanez. Malgrat tot, m'encanta, i se me'n fot que sigui patètica. Tothom és patètic! O plagiàtic!

    ResponSuprimeix
  6. Brel, sempre Brel...

    Potser si que és patètica (en estricte etimologia), però què és la vida sense "pathos"? Què és la vida sense sentiment?

    L'amor: dependència? interdependència? independència? Qui ho sap del cert..., però mail l'intelecte podrà superar l'amor.

    El video és excel.lent, molt expressiu, però corre per Internet un altra video on s'agafa a Brel cantant a mig pla i en els darrers compassos la camara s'acosta a un primerissim primer pla d'una expressivitat encara més corprenedora.

    ResponSuprimeix
  7. Com m'ha agradat re-trobar-me amb Brel! Moltes gràcies per aquest moment fantàstic en aquesta nit de bloggs i records.

    ResponSuprimeix
  8. Aquest matí me l'he cantada, escoltada i plorada més d'un parell de cops seguits.
    Ne me quitte pas

    ResponSuprimeix
  9. Per una part tens raó tonibanez. Es lamentable i no es pot caure mes baix. Per altra banda si no has viscut aquesta sensació tampoc ha viscut la part positiva del enamorament. No has pogut sentir l’enamorament amb totes les seves conseqüències. A partir d’aquí o has tingut molta sort o es una llàstima per tu per dos raons: primera per la manca d’aquesta sensació i segona per la manca d’empatia en vers al personatge de la cançó. Ho sento molt

    ResponSuprimeix

Digues, digues...