Julià de Jòdar

«Quan ens dèiem potser per sempre adéu, el vell encarregat m'ha mirat als ulls i ha dit amb un punt d'emoció: "Por lo menos, el autor de su manuscrito pudo rehacer las cosas a su modo, pero, ¿y la gente como nosotros?, ¿quién hablará de lo que hemos vivido y está desapareciendo ante nuestros propios ojos?" I jo li he dit que no pateixi, que aquest país és ple de saltimbanquis que un dia van voler suplantar els treballadors inventant-se futures revolucions que ningú, començant per ells mateixos, estava disposat a portar a terme. I de botiguers il·luminats, també en teníem un fotimer, a casa nostra, que van pretendre ressuscitar una pàtria amb conjurs inútils, no menys ingenus que perillosos. I d'historiadors i economistes i sociòlegs, n'érem plens, que fent la viu-viu volien explicar les coses al poble a través de les seves pròpies pors i frustracions, per tal de dissimular el recel que fos el mateix poble qui fes la història que ells no tenien emoció per imaginar-se ni nassos per canviar. I, en fi, li he dit que aquest país és un país de xarlatans impostors, que utilitzen anècdotes insubstancials per deixar caure moralina d'estar per casa, perquè no tenen res a dir i tracten de reinventar la història per al consum de cínics i il·lusos, si no per àvies sempre disposades a oblidar, com si cap de nosaltres no l'hagués viscut, abans que ells vinguessin a convertir-la en farinetes per a generacions d'analfabets. Però que, al capdavall, són gent com ell, els que han fet el país, i que els seus fills en garanteixen la continuïtat.»
Julià de Jòdar, El metall impur.

Tags: , , ,


1 comentari:

  1. Ben trobat, és la millor crítica que s'ha fet a "Fot-li que són catalans" o als articles plens de literatura que publiquen a l'Avui les Tres Maníes. Grup Godó, el Mundo (Esfera), grans llocs per fer discursos sobre el diví i l'humà.

    Ai, déu, que patirem...

    ResponElimina

Digues, digues...