Per un vers esclarit que em sobrevisqui...

S’acosten les vacances. Tothom t’explica què farà, on anirà... I escoltes, i escoltes, i escoltes... Hi ha molts llocs on m’agradaria anar, molts. Però no hi aniré. Amb el temps aprens a renunciar. Hi ha "llocs", però, on he anat i on torno sovint. Hi ha llocs que, d’alguna manera, m’he apropiat; que són meus, meus i de ningú més.

Per exemple, el pis de la badia de Miquel Àngel Riera...


Donaria una dent per mossegar més vida
o una mà per sentir-me més instal·lat aquí.
Vendria el cos a grums per uns grams d’existència,
donaria el meu nom per saber més que visc.
Donaria la pau per ser com una pedra
adormida al llindar d’un instant infinit.
La vida a l’altre món també la donaria
per augmentar el cabal de la que tenc aquí.
Donaria la sang per trobar una paraula
davant la qual ningú pogués passar de llis.
Per sobreviure-ho tot, ara oferesc la vida
per un vers esclarit que em sobrevisqui a mi.

3 comentaris:

  1. de sintra, portugal. ler-te.

    ResponElimina
  2. Vagis a on vagis,
    ves-te'm amb tu:
    deixa les claus al pany
    i convida la boira.
    No et sabrà greu.

    ResponElimina

Digues, digues...