Contrapunt

Em compro, i llegeixo, i rellegeixo, i rellegiré abans d’anar a dormir –mentre milers de brètols ho celebren, i s’acaben tota la cervesa del món i cremen contenidors, i que feliços que som...– Contrapunto, l’última obra traduïda de Don DeLillo. Setze euros. El text, fet i fet, és un article que tracta, com diu el subtítol, de tres pel·lícules, un llibre i una fotografia.
El llibre, de 56 pàgines, si descompten el pròleg, les fotos –borroses, lamentables..., no sé si volgudament– i les pàgines en blanc, té, de text, finalment, 35 pàgines. I costa setze euros. Però quines trenta-cinc pàgines! És un text breu, sí, però ple de contingut. DeLillo, tocat per la mà de vés a saber quin déu, ha trobat les paraules justes per expressar, sense giragonses innecessàries, part del que ha arribat a saber; part només, perquè et quedes amb la sensació –jo m’hi he quedat– que sap moltes més coses de les que explica.
Acostumat als pobres escriptors pobres del país, que han d’escriure barbaritats en els suplements dels diaris més venuts per arribar amb dignitat a final de mes, m’encaro amb una faceta desconeguda, per mi, de DeLillo, de qui només conec les novel·les –tot i que l’última la tinc des de fa temps en una pila que no sé on és–, i em trobo que DeLillo tracta, amb brevetat, amb una brevetat que només és permesa als que han trobat el desllorigador de la qüestió que tracten, i mitjançant el que representa una aproximació a Glenn Gould, a través d’ell mateix, a través de Thomas Bernhard, a Bernhard mateix, a Thelonius Monk, Charlie Parker, al cine de Zacharias Kunuk..., el que són, el que haurien de ser les obsessions dels creadors: el què, el qui, el com, el perquè de la creació; la realitat a vegades dolorosa dels creadors; la solitud; la vida i la mort...; la literatura, la música, el cine...; jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres, ells...

Ja ho sabeu: teca, teca de la bona. Ara: no hi ha menú aquí, només carta, carta de setze euros el plat.

En copio un fragment, que és gairebé una pàgina sencera del llibre, que és una citació de part del missatge que les Voyager passegen per l’univers.

Diu:
Somos seres inteligentes –tot i que l’actitud de part dels meus conciutadans aquesta nit ho desmeteix–, versados en matemáticas y capaces de organizar una secuencia coherente de sonidos en el tiempo, para crear una composición unificada, llamada música, una forma de arte cuya verdad, oficio, originalidad, y otras indecibles propiedades, proporcionan una cualidad de placer transcendente, llamada belleza, a la mente y los sentidos de quien escucha.
Això sí: gairebé sempre pagant.

5 comentaris:

  1. Aquesta nit no et deuen haver deixat dormir gaire, els brètols. Però, si els dius "brètols", estàs qualificant molta part de la ciutadania d'aquest país, i potser et veuran, a partir d'ara, com un vell enrbiat, i se sentiran traïts perquè "un com nosaltres no és dels nostres", i ves a saber quantes bretolades més.
    Ja veus, que els brètols en tenien moltes, de ganes. I això no els ho pots fer, d'anomenar-los brètols, o sí!

    ResponElimina
  2. Tu no tens la sort immensa de viure a tocar d'una penya madridista. Guanyi qui guanyi, tinc sarau garantit fins ben tard.

    Dimarts soparé Contrapunto. No sé per què no m'ha atret gaire; potser és que els llibrets de preu exagerat em provoquen rebuig. De DeLillo he llegit tan sols tres novel·les i les tres brutals —màxim qualificatiu que sóc capaç d'atorgar en el transcurs d'una una conversa—, Cosmòpolis, L'artista del cos i Ruido de fondo.

    ResponElimina
  3. "Submundo", el preu de la qual no vull recordar, és una obra llarguíssima que em va mantenir autista uns quants dies. Encara no m'he recuperat del tot i ja fa un any que l'ha vaig llegir. ¿Com s'ho fa per escriure tan bé?


    Lola (paraules)

    ResponElimina
  4. Belart: si són brètols són brètols, no sé per què no ho hauria de dir. Sí, sóc un vell enrabiat, potser, però no estic en contra de les celebracions multitudinàries, però les victòries esportives...

    llibreter: no, no tinc la sort immensa que tens tu. Jo tinc al carrer de casa una casa okupada i de festa per totes les causes perdudes del món fins a les talúries cap de setmana sí cap de setmana també. Però, bé, fan companyia...
    Pel que fa als llibres cars.. Tots els llibres, els trobo cars, però, és clar, és diferent gastar-se setze euros en un llibret que gastar-se'ls en un llibrot.

    Lola: potser ho hauríem de resumir dient que és un dels grans escriptors vius...

    ResponElimina
  5. Cosmopolis és tant bona, tan! Començant per la portada -un encert de ed.62- i acabant per la novel.la en sí. Em va costar molt entrar-hi, he de ser franc, però després... crec que és una de les novel.les que més m'han impactat dels últims temps.

    ResponElimina

Digues, digues...