L'efecte jos (una «jausstificació»)

Jo no sóc jo.

És a dir, hi ha un jo aquí i un jo allà; un jo que pitja les tecles i un jo que en surt, de les tecles.

Hi ha, doncs, un jo que és d'aquí i un jo que és d'allà; un jo que escriu i un jo que és escrit; un jo de carn i ossos i un jo de bits i píxels.

Hi ha un jo que es manifesta i un jo que és manifestació; un jo que especula i un jo que és especulació. I diria que no són el mateix jo.

Hi ha un jo que «juga» amb l'altre jo; un jo que és veritat (i cert) i un jo que és mentida. La literatura, tota la literatura, pel fet que és o pretén ser literatura, és mentida. El jo que és o pretén ser literatura és mentida.

El blog és mentida.

El jo del blog és mentida.

El jo del blog és un joc. O, més exactament, un joke.

Jo no sóc jo: sóc joc, sóc joke.

Jo no sóc.

Jo...

3 comentaris:

  1. Menteix, doncs, tant com respiris! I si un dia deixes de mentir, el jo que quedi serà més fosc i menys juganer, menys vital i més vulgar.
    Menteix, menteix i menteix més mentre visquis...

    ResponSuprimeix
  2. Fa anys vaig anar a una conferència (fa anys, quan hi anava) sobre Dostoiesvki. El conferenciant deia que el rus es podia resumir així: "Ellos son, yo no soy". Cada vegada que ho deixava anar, tenia el mateix divertidíssim, lapsus: "Ellos son, yo no son".
    "Yo no son ellos", ¿potser? No ho vaig esbrinar. És una qüestió que pot fàcilment donar lloc a embolics.
    Lola (paraules)

    ResponSuprimeix
  3. Katrin també és mentida. I veritat.
    Però, quí sap el que és veritat?

    Esquizofrènia bloguera.

    ResponSuprimeix

Digues, digues...