Assentiré de grat

L'esdeveniment és una nena preciosa —diuen— que demà coneixerem.

D'ençà que ho sabem que no he tingut ni un minut de calma: organitzar-nos a casa; fer-ho saber a la família, als companys i les companyes de la feina, als amics i les amigues...; arreplegar cotxet, moisès, cadiretes...; acabar la feina pendent; fer papers; preparar la bolcada; fer un fotimer d'encàrrecs, centenars de mails, milers de trucades, milions de converses...

En sortir de la feina, però, he pogut passejar plàcidament fins a l'hora d'anar a buscar els que des de demà seran els «grans» de casa a l'escola de música. M'he menjat un entrepà; he fet un cafè; a la Central he comprat un parell de llibres que no sé si podré llegir... He fet endreça de pensaments, pors, sensacions, sentiments, contradiccions, emocions...

El ritme de les passes m'ha fet venir al cap uns versos d'Espriu. Malgrat el «mal» que diuen els impublicables que aquest home ha fet a la literatura catalana i de retruc a la literatura universal, jo, pobre de mi, trobo sovint en les seves paraules arguments per a la supervivència moral, que no és ni de bon tros vital com la supervivència física, però vaja...

«Assentiré de grat, car només se'm va donar
d'almoina la riquesa d'un instant.

Si podien, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!»

Les virtuts beneficioses i saludables de passejar són evidents. A mi m'ha servit, crec, per posar la ment a punt per a tot el que ha de venir: l'emoció del primer moment, la feinada dels propers mesos, les responsabilitats, els tràngols... I els versos...

«No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas...»

Ep, no! Amb això, no hi estic d'acord. Sí que queden solcs en l'aigua, i senyals; són tan imperceptibles, però...

I ara hi penso. Hi torno a pensar. En el silenci de la nit, trencat ara per una frenada, ara per un lladruc, trencat ara pel ruflet d'un nen, ara per un crit sobtat a la tele dels veïns, ara pel pas feixuc d'un autobús nocturn... I penso en els meus fills que dormen —en els que dormen a casa i, sobretot, en la que dorm en la clínica desconeguda on ha nascut—; penso en els seus pensaments, en els seus somnis i en els seus malsons, en el que han viscut i en el que els queda per viure; en el que em donen i en el que encara m'han de donar; en les seves alegries i les seves penes, en les seves il·lusions, en les seves pors...

M'adono que fa estona que s'ha acabat la música que no escoltava. Sí, sí que queden solcs en l'aigua. Invisibles. Imperceptibles. Hi penso. I hi torno a pensar. I els pensaments diversos es congrien en una sensació, en una sensació estranya, inusitada; en una sensació infreqüent que potser és la felicitat, la riquesa d'un instant, d'aquest instant.