El apòstrof

Fa uns quants dies vaig voler portar els meus fills grans al cine. Volíem veure una pel·lícula en la llengua que, provincians, carques, insolidaris, repatanis, gasius, reaccionaris, carrinclons, tancats, superbiosos, aixafaterrossos i estiracordetes com som, ens obstinem a parlar habitualment a casa i fora de casa.

A Barcelona hi deu haver unes dues-centes sales de cine. Gràcies a la ferma voluntat política del govern catalanista i d'esquerres de prioritzar «la presència del català en els àmbits de les noves tecnologies, els mitjans de comunicació i l'audiovisual, amb la voluntat d'assolir la plena normalització del català en l'àmbit del cinema...» —ha!—, que diu l'Acord aquell, n'hi havia dues en què es projectava una pel·lícula en català —un 1 per cent: una evidència més de la reculada de l'ús de la llengua espanyola a Catalunya. I cap no era al barri, esclar.

Per poder veure, doncs, una pel·lícula en català —una de les dues-centes llengües que diu que s'hi parlen—, vam haver de «baixar» a Barcelona, com si volgués comprar el Diari de Balears, Le Monde, el TLS o l'últim disc de Marta Almajano. Cap problema: m'agrada —sí— Barcelona.

A la rambla de Catalunya vaig veure un parell d'«intel·lectuals il·lustrats» —d'aquells amics de l'oxímoron que sovintegen les tertúlies del 33 i d'Antena 3, vull dir— que conversaven animadament. Semblava que venien de dinar. Feien cara d'haver dinat bé, però de pair malament —potser perquè, en contra de la realitat social del país, els havien donat la carta en català. Discretament, amb un nen a cada mà, em vaig posar al seu costat i vaig parar l'orella. El tema de la conversa era el Tema. Parlaven —oh sorpresa!— en una llengua que gairebé era català. Deia un intel·lectual: «El estatut això, el estatut allò...», i responia l'altre: «Sí, però el Estat aquí, el Estat allà...»

2 comentaris:

  1. EMGIRO, si et plau, no et fiquis amb l’oxímoron! No sóc cap intel•lectual il•lustrada ni de bon tros però és una de les meves figures preferides, després de la hipotiposi i l’asteisme.

    ResponSuprimeix
  2. A mi em sembla pitjor que per anar a veure la versió original d'Animals ferits, parlada en castellà (algú pot creure's el Coronado, l'Aitana o la Rossetto doblats al català?) haguessis d'anar a cinemes del que els exhibidors deuen considerar la perifèria castellana. Què els passa als cinemes Renoir quan es tracta de política lingüística? Obliden la ´versió original que els defineix? Al seu moment, ja va programar A LA CIUTAT bilingüe no original: so directe en castellà i so d'estudi de doblatge en català: un bunyol!

    ResponSuprimeix

Digues, digues...