Marta Dacosta

Parece innecesario falar de amor, ás veces,
e construír poemas de corpos derrubados,
de fume, de suor, de ventás apagadas,
de líquidos encontros e seguras derrotas.
Parece innecesario mais aínda transitan
folios e máis folios, e libros ademais.
Destrúen o silencio, de feble arquitectura,
dos que calando amamos con terca intensidade.
Parece innecesario falar de amor, ás veces,
para esquecer sen saña as bandeiras do odio
ou as bágoas humildes de quen non ten futuro
e nin pedir perdón por ignorar que somos.

De Pel de ameixa

2 comentaris:

  1. Gaston Bachelard deia que l'ésser humà es defineix en la conquesta del que és superflu.

    ResponElimina
  2. Per a l’autor d’El nom de la rosa, l’actitud de l’ironista «és com la d’aquell que estima una dona molt culta i sap que no li pot dir “t’estimo desesperadament”, perquè ell sap que ella sap (i ella sap que ell sap) que, aquestes frases, ja les ha escrites Liala [La Corín Tellado italiana, per entendre’s]. Hi ha una solució, però. Podria dir: “T’estimo desesperadament, com diria Liala”. En aquest moment, havent defugit una falsa ingenuïtat, havent dit ben clar que ja no es pot parlar ingènuament, haurà dit, però, a la dona, allò que volia dir: que l’estima, però que se l’estima en una època d’ingenuïtat perduda. Si la dona segueix el joc, haurà rebut igualement una declaració d’amor. Cap dels dos interlocutors no se sentirà innocent, tots dos hauran acceptat el repte del passat, d’allò ja dit que no es pot eliminar, tots dos jugaran conscientment i de grat al joc de la ironia... Però tots dos hauran reeixit un cop més a parlar d’amor». (Ballart, P, “La ironia, una agulla fina i invisible”, dins De Rusiñol a Monzó: Humor i llteratura, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996.)

    ResponElimina

Digues, digues...