Bartomeu Fiol

«—Tanmateix, la identificació entre llengua col·lectiva i llengua individual —o entre llengua i parla, entre abstracció i realitat— no pot ser mai perfecta. L'escriptor s'ha de preocupar més —ha de tenir més cura— de l'eficàcia i bona forma del seu idiolecte que de la llengua col·lectiva, compartida per definició, sí, però compartida sols fins a un cert punt (i que ningú no s'esveri gens: això passa a les millors famílies!). Un escriptor que no es faci la seva pròpia llengua, si va a dir ver, és ben poca cosa. Al capdavall o al capdamunt, un escriptor no fa de normalitzador més que indirectament. De fet, la seva millor contribució a la llengua de tots i de ningú —en cap terreny funciona més i millor la democràcia!— serà la seva llengua personal, si arriba a fer-se-la. Sense arbitrarietats ni arbitrismes, no cal dir-ho!, i amb el degut respecte per la tradició, per descomptat, sense la qual no seríem res.»

«—Al final, resulta inevitable de mobilitzar-la contra si mateixa, la literatura; la qual ha de ser un mitjà, no una finalitat. Ara i aquí, un bon llibre ha de ser purgant, purgant i pungent, a més d'altres coses.»

De La comunió de la canalla.