Era en la llibertat i en el cel de la meva paraula,
transfigurat pel déu que en els meus anys ha sofert;
sota els meus ulls, la terra vivia per mi -com un rostre
dins la diversitat de l'amorós pensament;
entre la serra, que porta, mirada enllà, a la distància
pura, camins ocults, serpentejants com desigs,
i la ciutat dels Feliços que no conec ni em coneixen,
alta en llur èter natal, més que les albes del risc,
incomparable reia, fill gran de la meva puixança,
el meu efímer vol. Ah! no temptat per l'engany
esplendorós del foc que ens barra la vostra ventura,
ni per l'atzur, oh divins indiferents! que no pot
sostenir de nosaltres sinó el que en va se us assembla:
no: ans perquè Algú, dintre de mi, on la nit
brusca de vagues pors em combatia, s'havia
tot de sobte estimat; amb el meu cor estremit
violentament i virginal va estimar-se,
com si em necessités per a conèixer-se en mi,
per a plaure's en mi i en la meva joia expandir-se
i vessar-se en el vent, amb abundància de flor
que dilapida el seu maig. Oh gran cor satisfet, oh més plena
possessió de mi des de la idea d'un déu!
Pur en el meu enigma, he cantat, segur que la flama
que parlava per mi no tocaria el meu cos;
i que l'ull absolut que a través del meu somni mirava
no deixaria el cristall humiliat sobre el món.
Sols l'inefable abús i acreixement l'un per l'altre
dels perfectes amants fóra una imatge adient;
com en cad'un es compensen i mútuament s'ultrapassen
l'ànima i el subtil dolç instrument corporal.
Jo amb el fast he
pogut que el meu déu de mi desplegava;
del que de mi mateix ell em donava, he donat.
Foren uns instants que jo comptaria per vida
i per avenç d'això: ésse' integrat en el fi;
ja en mi mateix no pertànye' a l'obscur destí de les coses
ni al precari pols de la memòria en la sang.
Dolça, ells esvaïts, la transparència me'n dura;
que no en sabria dir
seguretat ni
record:
tant m'és present la meva secreta figura salvada!
com si des d'ara em veiés dintre la llum d'un mirall.
Com l'apassionat, que entre dues tanques fa via
per la vall vesprejant, deixa endarrera al seu pas
i omple els seus ulls asservits en el pensament de l'encontre
i s'acompanya ja de l'abraçada i la veu,
ara, jo, tornat a l'exili on callen les coses,
on es mesura el temps pel que s'espera tan sols,
pujo per retrobar el qui és jo mateix i madura,
únic, de mi mateix i del meu déu salvador,
i en l'impuls consentit cap a l'harmonia fixada,
dins la posat que em venç creo l'aurora brillant.
Res no pot ser com abans. Comprenc, més enllà del silenci
i ah! més enllà del meu cor, que l'invisible Vivent
que es coronà de mi i del meu crit gloriós, no em va prendre
com un alberg de pas per al seu goig foraster;
ans havia en mi renascut del seu cel, amb el germen
més preservat del meu cast fantasieig pueril,
i en els meus anys de fruit, profund, completava el meu compte
de sofriment terrenal amb el seu propi diví;
fins que
tot fos amor. I de sobte em mostrà què seria.
El que, però, ja és, basta al meu cant i al meu do.
És la certesa. Aquesta: saber, sense pes, en la vetlla
dura del pensament i en la llangor de l'oblit,
què ha de ser pels orígens. Saber-nos, jo i Qui no em deixa,
fills tots dos de la pau, en la discòrdia engendrats
contra la Indiferència, absent atzur, oh immutables!
home entre els homes jo, déu contra els déus el meu Déu!
Powered by
Castpost
Elegies de Bierville, Carles Riba.
