Després, la Bartoli, deliciosa, de l’Opera proibita —«Lascia la spina cogli la rosa»—, Cheb Mami, Pauline Croze, Pieter Wispelwey, Jean-Guilhen Queyras...
I llibres, llibres i llibres. Desordenadament, atrafegadament, compulsivament:
«Escribir en polaco. Al fin y al cabo, ¿no da igual en qué lengua escribimos? ¿Acaso no es cierto que cualquier lengua, con tal que sea bien utilizada, puede abrirnos camino hacia la poesía, hacia el mundo? Quien escribe suele estar solo delante de una hoja en blanco o de la pantalla pálida del ordenador, que le clavan una mirada escudriñadora e impertinente. Está sólo, aunque no escribe para sí mismo, sino para otros. Inspirado y agobiado por la tradición, por una gran algarabía de voces muertas, intenta mirar hacia un futuro que calla inexorablemente. Los pensamientos que quiere expresar parecen no pertenecer a ninguna lengua humana...»
«Escric en una llengua estranya. Els seus verbs,
l’estructura de les oracions de relatiu,
les paraules amb les quals designa les coses antigues
—els rius, les plantes, els ocells—
no tenen germanes en cap altre indret de la Terra.
Casa es diu etxe, abella erle, mort heriotz.
El sol dels llargs hiverns, eguzki o eki;
el sol de les suaus i plujoses primaveres,
també eguzki o eki, com és natural.
És una llengua estranya, però no tant...»
«Y también he recordado que los amigos y conocidos no leían mis libros y sí en cambio los leían los desconocidos, que eran quienes encontraban interesante mi mundo, no así los amigos ni los conocidos, que, por lo visto, daban por sabido lo que yo escribía o, mejor dicho, ya tenían suficiente con tener que soportarme...»
«Deixar a racó tot aquest pòsit de records, sofriments, mitjos goigs i recances que formen la meva vida d’ara. Aprendre a oblidar, aprendre a desitjar menys i a obrar més. Viure.»
«Entre el talent i la genialitat s’obre un abisme —sovint infranquejable.“Qui no diu mentides ja és prou original”, he traduït aquesta tarda.
¿Qui se sorprèn del fet que la gent —aparentment— canviï amb tanta facilitat d’idees (o, tal com els agrada dir, de “conviccions”)? Cada “convicció” fa de màscara d’un determinat tipus humà i, per més que s’emmascari rere una convicció, continuarà sent i fent sempre el mateix...»
«Scrivere è continuare, inseguire al di là della tenebra quel fanalino fuggente che è l’uomo.»
«Benaventurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força, ell, d’existir
seguirà donant-s’hi la morrada més bèstia
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn a la tècnica de la travelada.
No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
"He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Sols cau aquell que està dotat per fer-ho."»
I després, encara, una estona de bloguejar o bloquejar, badoquejar, en fi, i comprovar que hi ha blocs que comencen:
Audiobloc
Viola da gamba
Olla de grills
Òscar Barber
I que n’hi ha que, incomprensiblement, pleguen:
El rai dels Robinsons
I això, que «sols cau aquell que està dotat per fer-ho».
li saps treure partit als dies dolents
ResponElimina