La crònica

Se'm fa estrany anar sol a un concert, encara. La C. s'ha quedat a casa amb els nens; l'H. s'ha quedat sense entrada... Sol, doncs, faig la cua per entrar. Entro. Ressonen els últims acords dels teloners. Busco un bon lloc. Al meu voltant, gent molt jove. D'orígens diversos. Sento parlar català i castellà, i francès, esclar, i anglès, i alemany, i portuguès, i grec... Teòricament no es pot fumar, però hi ha qui fuma. S'apaguen els llums, surten els músics, comença el concert. Un Tiersen descordat i «guitarrero». Pobre Amélie Poulain! Molta guitarra, molts canvis de guitarra; poc violí, molt poc acordió, molt poc piano de joguina... Guitarres, guitarres salvatges. I les Ones Martenot, que creen una atmosfera musical inquietant i màgica. M'agrada. Hi ha qui fuma, hi ha qui beu cervesa, hi ha qui xerra, hi ha qui lliga, hi ha qui segueix el concert a través de la minúscula pantalla del mòbil... I els músics van fent, desgranant les cançons d'acord amb el programa previst. Poca improvisació. Molta professionalitat, molta teatralitat... I poca connexió amb el públic. Però molta música. De la bona. El caliu el posa el públic, una part del públic, entregat d'entrada. Els músics toquen... I hi ha qui fuma, qui beu, qui xerra, qui lliga, qui segueix el concert a través del mòbil...

Després d'una versió fluixeta de «Monochrome» —m'agrada més cantada per Dominique A—, «La rade». La cançó em té el cor robat, però hi trobo a faltar la veu de Katel, els cors de les últimes estrofes... I després el concert continua. Fins que s'acaba. La gent aplaudeix i crida. Segons el programa que tenen els tècnics de so, ara faran quatre cançons més i després un altre bis, una cançó. La gent aplaudeix i crida. Els músics tornen a sortir. Fan quatre cançons més, inèdites, diria, amb un regust una mica naïf, que semblen de Belle and Sebastian. Suposo que YT, músic inquiet, experimenta. Com estava previst, després d'una estona d'aplaudiments i crits, tornen a sortir i fan l'última cançó. El concert s'acaba. S'encenen els llums. Surto. Suat. No fa fred, però m'abrigo. El carrer Almogàvers és ple de gent. Al carrer de sobre no hi ha ningú... Jane Birkin em xiuxiueja a l'orella que no hi haurà més hiverns...

[Més cròniques: Violette Moulin, Galiciacalidade, Lliure Albir...]

3 comentaris:

  1. Iep!
    atterrisso aqui pels referers, Pel que veig el concert d'en YT no deixa indiferent :P
    M'ha agradat molt el teu post i que et prenguis la molestia de buscar a altra gent qeu tambe en parla.
    Potser no tant fort com en GaliciaCalidades pero si que part de rao hi ha en que el concert va ser una mica fora de lloc.

    A mi m'hagues agradat mes si no fos perque em pensava qeu anava a veure una altra cosa. M'encanten les distorsions i experiments, pero els meus acompanyants no hi estaven gaire d'acord.

    I tot plegat al limit del que estava disposat a pagar. Els justos van al cel.
    nanit.

    ResponSuprimeix
  2. bé, jo pensava en escriure la crònica destacant exactament això que tu també esmentes: la gent fuma, beu, xerra, lliga, xerra, segueix el concert via pantalleta digital de com a molt dues polzades, xerra, fuma...

    el YT em va agradar, ja sospitava que al razz sentiriem un YT diferent, pero la propera vegada em repensaré els directes on la gent sembla que hi és per casualitat o com si estigués en un bar musical.

    ResponSuprimeix
  3. M'ha passat darrerament que els músics que més m'agraden no segueixen els seus discos fil per randa als seus concerts... i doncs, sabeu? crec que fins i tot prefereixo que sigui així. En directe agafen una dimensió del tot insospitada...
    Gràcies a tu també "per tot", Emgiro. Ens "veiem" al proper!

    ResponSuprimeix

Digues, digues...