Praga, Patrizia Runfola i lliçons de tenebres

Deixo els grans a música i m'emporto la petita, que dorm, a la llibreria del barri. Tinc una hora per tafanejar, però una hora passa de pressa. Al final, precipitadament, em compro: un parell de revistes, les Cartes de prop, d'Enric Sòria, i Praga en tiempos de Kafka —no sé ben bé per què—, de Patrizia Runfola —potser perquè el nom de l'autora em sona vagament.

Després, esprint fins a dos quarts de deu: escola de música, casa, dutxes, bany, farinetes, sopars, contes, cançons...

A dos quarts de deu, finalment, em puc asseure amb els llibres i les revistes. Josep Piqué pica pedra inútilment a la tele. Em faig cafè. Em poso música: Bévinda, primer, i després, Bruno Coulais. Fullejo les revistes: una pretesa revista «d'excepcions culturals» que sembla el catàleg del Cercle de Lectors, i Quimera, que parla del blog El lamento de Portnoy i de Palau i Fabre.

Els llibres. Llegeixo el pròleg —de compromís— de Javier Cercas i un parell d'articles del llibre de Sòria, però no m'hi puc concentrar. Deixo Sòria al costat del cafè. L'altre llibre —encara no sé per què— em tempta més.

Vaig anar a Praga fa una pila d'anys. Praga ja era Praga —socialista llavors, però—, i jo era..., bé, deixem-ho. I per mi Praga era Kafka i el Golem, però sobretot Kafka. I a Praga vaig buscar com vaig saber, amb totes les guies que vaig poder arreplegar, el fantasma de Kafka, amb l'esperança de trobar el Golem en qualsevol cantonada.

Més tard em va passar la fal·lera de Praga, però sempre he tingut tirada pels autors txecs: Kafka, Meyrink, Neruda, però també Siefert —sobretot—, Holan, Hasek, Habral, i també Kundera i Klima i Kohout... No ho sé: una flaca.

Per això potser el llibre de Patrizia Runfola m'inquieta. Em fa una mica d'angúnia la contraportada: «No se trata de un ensayo sobre el famoso autor praguense, sino de una especie de guía literaria de Praga que se lee como una novela...» Una guia literària de Praga...., escrita per una italiana desconeguda... Desconeguda? Espera't, espera't... Corro a l'estudi. De vegades l'ordre aproximadament alfabètic de la meva biblioteca és una trampa perillosa. Després de remenar una estona, el trobo. Ahahà: Patrizia Runfola, Lezioni di tenebre. És clar! Ara me'n recordo. El vaig llegir no fa gaires anys. Me'l vaig comprar després de llegir a peu dret la prefazione de Claudio Magris en una llibreria de Florència. El fullejo. A la pàgina 51 hi ha un fragment subratllat amb llapis:

«Sento i miei passi risuonare sul selciato sconnesso dai passi di molti secoli, i passi di tutti coloro che prima di me sono fuggiti dalla vita, inciampando su quelle pietre grigie straziate e ferite dal peso di tante esistenze in lotta con quel vento che si avventa sul ponte e trascina nell'onda del suo soffio lo stridore dei gabbiani e con quei suoni laceranti tutte le parole lanciate alla deriva, lungo il fiume, in fondo a quelle acque sprofondate nel ricordo di tante menti e di tanti cuori, di tanti sguardi ormai affossati tra le macerie del tempo; quel tempo che distrugge e conserva nella cui tenebra io vorrei affondare le mani e trarre in salvo tesori...»

Em poso unes lliçons de tenebres: les de Couperin, o les de Charpantier, o les de De Lalande, o les de... Tant és. M'endinso a Praga...



Cap comentari:

Publica un comentari

Digues, digues...