Calella

Cap de setmana a Calella. Un dels mals de la literatura és que no pots anar enlloc sense el record —el llast del record, de vegades— del que n’has llegit. I Calella, esclar, és Pla:
3 de gener 1919 — «Prenc el cafè. No puc separar els ulls de la finestra. La brutalitat del vent del mar és fascinant. Les escates lluents de l'aigua m'arriben a enlluernar. M'acosto, abrigat, a la finestra. La platja és deserta. Pels carrers no passa ni una ànima. A la sorra d'or fos, les embarcacions pintades de verd poma o de vermell amb una franja de color de quitrà, tenen un aspecte misèrrim, inconsistent, desmanegat. Torno al llit tremolant. L'escalforeta em torna lentament. Penso que es deu estar bé a redós del vent, al sol. És el temps que es dauren les taronges i els ametllers treuen els primers rosats de coral. Els redossos són plens de gats de panxa al sol que s'estiren les potes amb un ull mig aclucat. Sempre hi ha algun gatet que juga amb l'ombra de la seva cua o amb una ploma errant. Penso també que en dies així és quan és més bona la sopa de rap, amb una torrada, una cullerada d'oli i vi de Llançà. Penso en moltes altres coses... Poca estona, però. La finestra m'atreu, fascinant.

»Camino per fora, el cap ple de pensaments vagabunds, els sentits dispersos, a l'atzar. Veig davant meu, vagi allà on vagi, una mica més a prop, una mica més lluny, l'ermita de Sant Sebastià. L'ermita és l'essència del nostre esperit, el nostre perenne baluard comarcal. Aquestes quatre parets blanques em fan sentir les arrels: aquesta és la meva terra; aquí vaig néixer; en els dos o tres minúsculs cementiris de la rodalia, hi reposen les generacions familiars de les quals no sóc més que el somni momentàniament realitzat. Aquí —si tot va bé— m'enterraran.»

(Per no haver-lo de picar, he copiat aquest text d’aquesta magnífica pàgina, que no sé per quina raó no és aquí.)

Cap comentari:

Publica un comentari

Digues, digues...