Llegeixo en un llibre que m’han portat d’Itàlia que raccontare significa estrarre l’esistente dal non-esistente, suggerire alla realtà ciò che essa deve fare. Si jo escrivís... Però no, jo no escric; només llegeixo.
I llegeixo:
«Era la nit més trista. Escoltava una vegada i una altra i una altra la mateixa cançó. Estava atrapat. Una nit apedaçada d’estrelles tapava totes les sortides. Només una unglada de lluna l'esquinçava... I una vegada i una altra i una altra, la mateixa cançó. Trista. I com més anava, més trista. Les nits més tristes seguien els dies més tristos. I la tristor és una presó. I la foscor, una altra presó. I la vida, també. Va encendre una altra cigarreta. L’última, es va prometre. Va tornar a posar la mateixa cançó. Una altra vegada. Aquella veu, aquelles paraules..., no sabia si curaven o si enverinaven les ferides. Fum, cendra..., nit amb cendra, notes de cendra, paraules sobre la cendra... Res: buidor, dolor... Res, res de res. Potser més cendra...»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues, digues...