Sprak men inga ord


Últim dia de la baixa per «maternitat». Surto a passejar amb T. Faig una volta per la plaça, compro quatre coses, m'assec a fer un cafè al sol, llegeixo una estona...

Com que el que llegeixo m'avorreix, trec el llibre de poemes de Tomas Tranströmer que porto a la motxilla –amb els xumets, els bolquers, les tovalloletes, etcètera.

«Från mars -79» és un dels seus poemes que m'agrada més.

La versió original:
Från mars -79

Tröt på alla som kommer med ord, ord men inget språk
for jag till den snötäckta ön.
Det vilda har inga ord.
De oskrinvna sidorna breder ut sig åt alla håll!
Jag stöter på spåren av rådjursklövar i snön.
Språk men inga ord.

Al magnífic llibre Poetes suecs del segle XX, que no sé si encara es pot trobar o ja és pasta de paper, hi ha la versió catalana que en va fer Lluís Solanes —traductor també d'El sonet de la respiració, de Caterina Pascual Söderbaum.

Del març de 1979


Cansat de tots els qui vénen amb mots, mots però cap llenguatge,
vaig anar a l'illa coberta de neu.
El feréstec no té cap mot.
Les pàgines no escrites s'estenen pertot arreu!
Ensopego amb petjades de cabirol a la neu.
Llenguatge però cap mot.


I a Baltiques, de Gallimard, la francesa, de Jacques Outin.

En mars – 79
Las de tous ceux qui viennent avec des mots, mots mais pas de langage,
je partis pour l'île recouverte de neige.
L'imdoptable n'a pas de mots.
Ses pages blanches s'étalent dans tous les sens !
Je tombe sur les traces de pattes d'un cerf dans la neige.
Pas de mots, mais un langage.

Fa uns quants mesos, Tomas Tranströmer va sortir una altra vegada a les «quinieles» de candidats al premi Nobel —que els ínclits, o perínclits, eximis, egregis i mai prou ponderats membres del jurat sempre es passen per... allà.

Tomas Tranströmer és suec; Alfred Nobel, també, i també són suecs els acadèmics de l'Acadèmia que atorga el premi en qüestió. Finalment, no l'hi van donar. Potser no l'hi donaran mai. És evident que fins i tot a la neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç Escandinàvia es pot ser provincià.

8 comentaris:

  1. Gràcies per portar mots amb llenguatge.
    L'estupefacció no té mots.

    ResponElimina
  2. Il y a également celui-là :

    "LE JOUR CHAVIRE

    Immobile, la fourmi fait le gué, scrute
    le néant. Et le néant s'entend, au-delà des gouttes du feuillage assombri et des murmures nocturnes des canyons de l'été.

    Le sapin est debout, comme le curseur de l'horloge,
    dentelé. La fourmi s'embrase à l'ombre de la montagne.
    Cris d'oiseaux ! Et enfin. Doucement , le chariot des nuages
    s'est mis à avancer."

    Tomas Tranströmer, Oeuvres complètes (1954-1996), in 17 poèmes (17 Dickter, 1954) traduit du suédois par Jacques Outin, Ed Le castor astral, 1996, p. 41.

    ResponElimina
  3. Ostres, ostres, ostres!
    Quin esbalaïment.

    J'entend la fourmi scrutant le néant.

    O gairebé.

    Merci encore.

    ResponElimina
  4. J'entends la fourmi scrutant le néant.
    Et je l’embrasse
    Quand elle s’embrase à l’ombre de la montage

    (Sentint-ho molt pel fàcil joc de paraules... és que no puc evitar l'efusió. Així que dues abraçades: una per a tu, myriade, i una altra per a la formiga scrutadora del no-res.)

    ResponElimina
  5. Em pregunto si el feréstc o l'indòmit no té mots per inefable o per innombrable.

    ResponElimina
  6. No es fa cap favor als llibres traduïts per Lluís Solanes que s'esmenti aquest senyor com a prova de la qualitat de l'obra original. Estic llegint EL SONET DE LA RESPIRACIÓ i faig bots cada dos per tres. No conec el suec, però sí el català, i puc dir que, si el llibre m'agrada, no és precisament pel seu català. Solanes sembla no saber puntuar, i sembla també no saber que en català el subjecte és possible d'elidir-lo (em sobren tants 'jo' i tants 'ella', a EL SONET DE LA RESPIRACIÓ). A més, l'ordre dels mots a la frase sovint és d'allò més artificial: "Ell acostuma a escoltar la informació meteorològica per tal de fer-se una idea de com s'ho passa ella allà baix, en aquell país seu que Xipre li recordava" (p. 72); és ben clar que ha de ser que li recordava Xipre.

    ResponElimina
  7. solanespoch@gmail.com26/10/07 3:21 p. m.

    lapuça potser té raó... potser no sé prou català encara que tinc 70 anys i sóc catalanoparlant de tota la vida, nat a Barcelona de pares i avis, paterns i materns, també catalans, amb germanes, ties, oncles, cosins, nebots, muller, fills... tots catalans i catalanoparlants... d'estudis, filologia romànica, pedagogia, semàntica i lingüística a la universitat de Gotemburg i a Barcelona, nivell D de català... o sigui que no sé què més puc fer per poder assolir el seu nivell... a més a més, el llibre va ser traduït amb la col·laboració de l'autora... també catalanoparlant...

    ResponElimina
  8. Estic d'acord amb lapuça, he tingut la mateixa sensació en llegir el llibre, i m'he fixat en els mateixos "errors". Realment en alguns moments sembla que et trobis davant d'una mala traducció. Tot i així, de vegades la mala qualitat d'una traducció no és només responsbilitat del traductor, i no sabem en quines circumstàncies s'ha dut a terme l'edició del llibre. La sensació, però, és que s'ha fet de pressa i corrents, i potser també s'han exigit terminis "impossibles" en la traducció...

    ResponElimina

Digues, digues...